Cesc Gay: “Ser home no m'ha fet sentir menys legitimat per escriure sobre una dona”

Ha sabut imprimir segell d'autoria a cadascuna de les seves pel·lícules, històries que giren, com ell diu, sobre gent normal. Sense fer gaire soroll i amb un sistema de treball que demana temps i calma, repòs i maduració, Cesc Gay (Barcelona, 1967) s'ha convertit en cineasta de referència. Des dels temps, ja llunyans, d'A la ciutat (2002), en moltes converses del periodista amb actors i actrius de tota mena, sortia el seu nom als llistats de desitjos. Amb quin director t'agradaria treballar? “Amb Cesc Gay”, responien invariablement, coneixedors de la fama que s'ha guanyat per l'extrema cura que posa en la fase de construcció dels personatges que ell mateix ha escrit, sempre en estreta col·laboració amb aquells i aquelles que han d'interpretar-los. No cal més que fixar-se en els noms que inclouen els repartiments de films com Una pistola en cada mano (2012), Truman (2015), Historias para no contar (2022) o aquesta Mi amiga Eva que arriba divendres als cinemes.

“Tot es sustenta en el guió”, ens diu, “però sí, a mi m'agrada treballar amb els actors i ho disfruto moltíssim. Perquè duem a terme processos de feina tranquils. És una qüestió de poder treballar les coses mínimament, és tan senzill com això. I moltes vegades els actors no tenen aquest temps. Em sembla duríssima, la seva feina. Arriben a un rodatge, el dia abans els han fet les proves de vestuari, i vinga, a rodar. I al final és tan fàcil com anar a fer una copa o a dinar. Com juntar-nos, parlar, xerrar, llegir... Cadascú necessita el seu temps, també és veritat, però jo ho veig així. I ja està. La preparació es clau per a tots”.

Aquest procés calmat va dur a Cesc Gay i a Nora Navas, la protagonista absoluta de Mi amiga Eva, a passar unes quantes setmanes fent feina, diu, “quasi com qui va a l'oficina”. Es van instal·lar en un despatx de producció on anaven donant forma al personatge, a poc a poc, buscant els matissos i detalls, mentre rebien la visita de la resta d'actors i actrius (de Juan Diego Botto a Rodrigo de la Serna, de Francesco Carril a Àgata Roca, de Marian Álvarez a Miki Esparbé) que formen part de la història. Navas interpreta l'Eva del títol, una dona que, a punt de fer 50 anys i empentada per una suma de casualitats, decideix trencar una vida plàcida i un matrimoni de dues dècades, convençuda de volver tornar a participar en el joc de l'amor. Armada d'una deliciosa finezza, aquesta és una història sobre el poder de l'atzar en les decisions que prenem a la vida; una comèdia que cal prendre's molt seriosament.

Com va passar amb Els veïns de dalt i els sorollosos gemecs d'una veïna, el punt de partida de Mi amiga Eva neix d'una petita anècdota real: una coneguda que anava a veure pisos...
En realitat neix de diverses coses. Per una banda, de veure en el meu entorn com algunes dones feien aquest pas. Valent, atrevit, potser irresponsable i estrany: no és freqüent deixar algú amb qui estàs bé sense tenir una nova relació en cartera. Crec que aquesta és una de les conseqüències que ha portat l'empoderament, la revolució femenina que està existint a tots nivells. Les dones per fi són un element actiu que decideix també quan una relació comença o acaba. Ara molt més que abans, molt més que fa 30 anys. I ja no parlo de la generació dels nostres pares. Quina dona s'atrevia a abandonar el seu marit? Ara ja ens deixen encara que sembli que no passa res. A la pel·lícula, l'entorn de l'Eva li diu que això de tornar al joc de l'amor és ridícul.  I és que aquestes dones que, sense que hi hagi terceres persones, fan aquest pas es veuen molt jutjades, molt qüestionades, per la família, pels fills, pels amics.

A partir d'aquí, apostes per la comèdia, el camí que darrerament han agafat els teus guions...
Sempre hi ha hagut humor en les coses que he escrit. Però és veritat que amb el teatre, la comèdia està molt més present. Les meves últimes pel·lícules han anat més per aquesta banda. Sentimental, Històries para no contar, ja veurem què passa amb la següent. En tot cas, aquí es tractava de trobar un equilibri entre la comèdia i el drama, que és una cosa que em surt de forma bastant natural.

Voleu defugir l'etiqueta de comèdia romàntica, oi?
Sí, però és que la pel·lícula no respon al gènere. Té elements de romanticisme, per suposat, però no treballa des de la comèdia romàntica.

La comicitat de la pel·lícula està molt mesurada. I la composició de la Nora connecta constantment amb el minimalisme, amb la contenció. L'equilibri és finíssim.
Sí, és veritat. Recordo que a la Nora li deia que al cinema es poden fer les coses petites: una reacció, una mirada, un gest... Tota la seqüència de les cites que té el personatge, que d'alguna manera funciona com un clip al mig de la pel·lícula, podria haver estat més llarga, però no calia, necessitava la mida justa. Allà, la Nora fa coses molt petites però que t'expliquen molt de l'Eva. Has d'establir un vincle d'empatia amb el públic, que ha de fer el viatge amb tu, però no l'ha de fer des de Juana de Arco. L'Eva no és un personatge que abanderi una revolució. No, és des de les coses petites, des del no explicat, des de la pausa. No tinguem por d'explicar les històries a partir de les coses petites, dels gestos mínims. No s'acostuma a fer i és molt poderós. Al cinema estàs molt a prop dels personatges i ho veus tot, i es genera una tensió que em sembla molt maca, que té humor i que et fa anar amb la protagonista de la mà: ara què li passa, què m'amaga, què no m'amaga? A l'espectador li arriba igual. Potser sembla més difícil de fer, o no, perquè si saps que vols fer-ho, i ja escrius pensant en això... És que jo me n'adono: l'espectador ho capta tot, és meravellós, és molt més intel·ligent que nosaltres. De vegades la narrativa del cine ho dona tot tan subratllat...

Sense desmereixer la feina de ningú, la de guionista està molt poc valorada i és clau. Sense partitura no hi ha pel·lícula

Una dona protagonista present a totes les seqüències de la pel·lícula. La primera de la carrera d'un senyor que sempre escriu sobre senyors. Com ha anat el repte?
Ha estat un procés més lent, més tranquil, perquè a més a més, treballava per primera vegada amb l'Edu Sola. Una de les grans coses que he après en aquests anys és que és diferent fer una paella que un ou ferrat, i amb això dels guions passa el mateix. Cada plat és cada plat, i necessita un tempo, una manera de fer-se. I cada pel·lícula té un procés de maduració propi, de construcció, d'anar fent, d'anar-te equivocant, d'anar provant, d'anar per aquí, d'anar per allà. I per fer Mi amiga Eva he escoltat molt a dones del meu entorn, he aprofitat sopars i coses així per parlar amb elles, i et vas empapant de tot això i comences a escriure. També han sortit coses assajant amb la Nora i la resta d'actrius. I l'Àgata (Roca, la seva parella, també actriu al film), amb la confiança, també em feia observacions. He escoltat des d'un radar diferent a quan escric sobre tios. De tota manera, el fet de ser home no m'ha fet sentit menys legitimat.

Has citat l'Edu, vas tenir molt bon ull fitxant-lo com a coguionista abans del boom de Casa en flames...
Va ser cosa de la Laia (Bosch, la coproductora). Ja el coneixíem, és clar. I quan el Tomàs (Aragay, el seu coguionista habitual) es va mudar a València vaig dir, hòstia, estàs massa lluny. Vam estar buscant i xerrant amb diversa gent, i l'Edu va venir un dia, va haver-hi molt bon feeling, i es va començar a generar el vincle. La veritat és que m'agrada molt treballar amb ell. Si alguna cosa em fa molt feliç d'això que li ha passat a l'Edu, més enllà de que és un paio meravellós, és que poques vegades es posa el focus en els guionistes. I són, sense cap mena de dubte, el més important de la nostra indústria. Sense desmereixer la feina de ningú, la de guionista està molt poc valorada i és clau. Sense partitura no hi ha pel·lícula.

Sempre has reivindicat aquesta figura...
Jo tinc l'avantatge d'escriure, però penso que qualsevol productor que treballa amb un director que no escriu, hauria de posar-li sempre un guionista al costat. I això no passa, perquè el productor ja ha pagat al guionista i fa mig any que no li veuen el pèl. I això és un problema, un error, els que fem cinema ho sabem. I quan una pel·lícula acaba sortint mínimament ben bé és perquè l'escriptor hi està present. Potser no tota l'estona, potser no en rodatge, si vols, però sí en els assajos i en el procés de construcció. Per exemple, jo de vegades canvio la localització d'una escena, perquè amb el director d'art hem trobat un lloc més adequat. Llavors, si tu no ets el guionista... és que no sé com s'ho poden fer els directors que no escriuen. Penso que és una mancança de la indústria, això. Sempre dic, guardeu-vos una mica de diners pel guionista.

Si no fossis també guionista, no podries haver fet el procés de construcció de personatge amb la Nora.
És així. Perquè hi ha hagut tot un procés de valorar les escenes, de reescriure-les, d'anar-les adaptant... No ho sé. És que és aquí on et jugues la pel·lícula. Si tota aquesta construcció del guió la madures bé, quan arribes al rodatge tot està ben afinat i la cançó sona. I quan no, es nota. Jo això m'ho curro molt.

Si hem entrenat bé, després jugarem bé.
Exacte. I això és preparació, són dies de feina i és implicació. Si l'actriu que farà la pel·lícula apareix uns dies abans de rodar, com passa en moltes ocasions al cine, tindràs una pel·lícula diferent.

El teu retrat de la Barcelona en la què es mou l'Eva és bilingüe.
És que vivim en una ciutat bilingüe, i m'hauria agradat que encara ho fos més. Però m'haurien obligat a doblar-la fora de Catalunya, i això sí que no ho volia. És el que passa quan estrenes a Salamanca, si vas amb un percentatge de bilingüisme molt gran. Els que som de Barcelona vivim així, però aquesta normalitat és difícil al cinema.

Canvio de tema. Què diries que t'ha canviat més la vida, rodar Truman o escriure una obra de teatre com Els veïns de dalt?
Crec que més Truman...

A Sentimental vas adaptar al cinema Els veïns de dalt, i s'ha remakejat a mig món. I se n'acaba de rodar una versió nord-americana.
Sí, l''ha fet l'Olivia Wilde, molt maca, ens vam escriure i m'hauria agradat anar al rodatge, però no va poder ser. Hi surten ella, la Penélope Cruz, l'Edward Norton i en Seth Rogen. Però a mi, la que em fa molta gràcia, i em fa il·lusió veure, és la versió coreana que s'ha rodat. Mai saps què pot passar amb una història, allò que vaig escriure una vegada pel teatre...

M'he mogut sempre en aquest territori en el qual mai em prenien gaire seriosament ni aquells que anaven de cine d'autor, ni tampoc els més comercials

Sigui pel teatre o per Truman, la cosa és que t'has convertit en un director mainstream.
(riu) Ser mainstream és una altra cosa. Jo puc ser mainstream des de dins del cinema d'autor, si vols. Però, vaja, jo m'he mogut sempre en aquest territori en el qual mai em prenien gaire seriosament ni aquells que anaven de cine d'autor, ni tampoc els més comercials. Sempre he estat a mig camí. En tot cas, és cert que Truman va suposar un abans i un després per moltes coses. I també és veritat que el teatre ha generat una nova vida molt divertida i que m'agrada molt. Però mainstream... porto molts anys en això, he fet moltes pel·lícules, i ja sé que hi ha algunes que tenen més èxit i d'altres que no. Ara guanyes els Goya i ets el rei del mambo, però la següent pel·lícula no la veu ningú. Vivim amb això, i ho has de col·locar bé perquè no t'afecti. Ni quan et va bé ni quan et va malament. Has de seguir fent el que pots i el que sents, i disfrutar-ho, i ja està. I lluitar per la independència.

Això sí sembla que ho has aconseguit. Has pogut mantenir les teves dinàmiques de feina i el teu segell...
D'alguna manera m'ho ha permès el vincle que he generat amb la Marta Esteban i la Laia Bosch (les seves productores), en aquesta mena de família napolitana que formem. Elles fan barrera i són les que es barallen si algú ens qüestiona una mica. I jo vaig fent. També és veritat que, després de Truman, hi ha hagut un canvi radical. Que faci el que vulgui, pensen. Això és el que et dona l'èxit.