Cesc Gay: "Que faci comèdia és culpa de la crisi dels 50"

Tot i que a les seves pel·lícules mai no els ha faltat sentit de l’humor, és evident el salt de Cesc Gay (Barcelona, 1967) a la piscina dels riures. L’origen de la qüestió el trobem en Els veïns de dalt, aquell fenomen teatral sobre sorolls orgasmàtics que ho va petar a la cartellera fa uns anys, que va ser adaptada als escenaris de mig món i versionada al cinema per italians, suïssos i pel propi cineasta a Sentimental (2020). Fins i tot els nord-americans treballen en un remake, que remenen els directors de Petita Miss Sunshine. Des de llavors, Gay ha apostat obertament pel gènere a una altra obra teatral, 53 diumenges, i a la pel·lícula que ara estrena.

Amb el bon regust de boca, i els bons resultats de taquilla, que li va deixar Una pistola en cada mano (2012), el director barceloní torna a proposar un llargmetratge d’episodis, a la manera d’aquelles comèdies italianes dels anys 50 i 60. El resultat és Historias para no contar, cinc peces sobre com de ridículs podem arribar a ser en les situacions més quotidianes; cinc comèdies que ens posen un mirall a la cara per veure’ns reflectits i riure’ns de nosaltres mateixos; cinc capítols que reuneixen un repartiment de luxe: Anna Castillo, Chino Darín, Javier Rey, Alex Brendemühl, Antonio de la Torre, María León, Eva Reyes, Alexandra Jiménez, Maribel Verdú, Nora Navas, José Coronado, Alejandra Onieva, Verónica Echegui, Quim Gutiérrez, Brays Efe i, per accident, Javier Cámara. “Per accident, sí senyor. Deixa-ho molt clar! Jo no volia al Javi a la pel·lícula!”, diu entre riures, recordant-nos que l’actor inicialment previst, Pepón Nieto, va donar positiu en covid i el van haver de substituir d’urgència per un Cámara que, casualment, estava a Barcelona per la gala dels Premis Gaudí.

A Historias para no contar, Cesc Gay hi bolca el seu gust pels contes, per les cançons i pels poemes, en definitiva per les obres curtes. “M’agraden més les tapes que fotre’m un tiberi”, diu. Ningú podrà dir que s’apunti a les modes imposades pels nous hàbits de consum audiovisual: la seva primera pel·lícula, Hotel Room (1998), codirigida amb el seu amic Daniel Gimelberg, també apostava pels episodis. “No l’ha vist ningú, però és la que més m’estimo. No hi ha pel·li que estigui a dins meu com aquesta. El Dani i jo sols a Nova York, amb 26 anys, picant pedra...”

Més enllà del teu gust per les tapes, què més li veus a les històries curtes?
Hi ha un altre element que m’interessa molt i que et porta cap a l’estructura capitular: escriure situacions que passen en temps real, sense el·lipsis internes. Això era molt radical a Una pistola en cada mano, que en realitat no explicava històries, allà hi havia cinc converses. A Historias para no contar hi ha més embolic: hi ha un parell d’episodis que també són converses, el del José Coronado i el de les tres actrius, la Maribel, l’Alexandra i la Nora. Però la resta de relats caminen una mica més. M’agrada molt concentrar una trama en temps real o en un període concret i curt de temps. I ara que estic escrivint un nou projecte, ja veurem cap a on va, però és una història que he dividit en deu capítols. Té a veure amb la tensió, l’el·lipsi relaxa.

Jo li veig el perill del desequilibri, a una pel·lícula d’episodis. Sempre n’hi ha algun de millor.
Sí, és inevitable. Però no has de pensar en això. Jo en tenia més, d’històries curtes, vaig acabar decidint-me per aquestes cinc i les fas totes amb la màxima il·lusió, entrega i amor. És clar que en tinc de favorites, però no te les diré (riu). De fet, aquí no em passa especialment, a Una pistola en cada mano sí era més clar... o no, no ho sé. De vegades n’hi ha una amb la que estàs menys content i després resulta que és la que més agrada. És un misteri. Jo he après que has de cuinar el plat i després la gent ja se’l menjarà. No he gaudit mai d’estar pendent de com es reben les coses que faig, de monitoritzar el què passa després.

Els actors no acostumen a tenir massa papers en què surten retratats com uns idiotes

El repartiment d’actors és espectacular. Com es porta fer aquestes cartes als Reis i que et portin tots els regals?
Doncs molt agraït. Jo els tracto bé, els convido a dinar, els porto a la Barceloneta, què vols que et digui (riu). Jo crec que els actors no acostumen a tenir massa papers en què surten retratats com uns idiotes. I crec que els atrau participar en aquest tipus d’històries que escric, amb personatges lamentables, perquè en general fan un altre tipus de papers. Potser també tenen la sensació que rodar amb mi els dona garantia d’una certa qualitat, sí, però crec que tot rau en aquest tipus de to del meu cinema, i que no tenen ocasió d’interpretar tan sovint. Al final, un actor busca coses que no ha fet abans.

Passa que t’has generat molt bona fama entre els actors. M’hi he trobat moltes vegades, que diuen que els agradaria treballar amb tu...
És pels personatges que escric. I que de vegades, les meves pel·lícules han portat alguns actors a guanyar premis, i això també els agrada. No ho sé... A mi m’encanta la feina amb els actors, sense obsessionar-se, però allò de buscar coses, matisos, de cuidar-los, de generar un ambient de treball que ells puguin disfrutar... A mi m’agrada que em donin el que els demano, però que també em sorprenguin. Ni que només facin el que jo els dic ni que, al contrari, no em facin ni puto cas. Però em costa molt pensar que hi hagi directors que no comparteixin aquesta idea. De vegades m’expliquen o escolto coses d’altres directors sobre discussions amb actors i penso que no fa cap falta barallar-se, no va d’això. Jo potencio el clima de propostes, de provar coses, i els actors hi troben un plaer. I més si tens temps, i per això el meu vincle amb la Marta Esteban (la seva productora des de sempre) continua, si tens temps per treballar, per reflexionar les coses, per provar, per anar modelant... I després, al final, jo escullo a la sala de muntatge.

Deies que no t’agradava monitoritzar què passava amb les teves pel·lis un cop estrenades.
Fer pel·lis és tan difícil... S’han de donar moltes circumstàncies, ha d’anar tot molt bé perquè et surti una pel·li que sigui com a mínim interessant. Jo és tot el què pretenc. Que la gent surti del cine sense penedir-se d’haver-hi anat. És tot el que desitjo. I si a més t’ha agradat... encantat de la vida. Però només que em diguis que no has tingut aquella sensació, que a mi em passa de vegades, d’haver perdut el temps i els diners... quan dirigeixo és l’única cosa que espero que no em passi. Si algú m’ho digués, això sí que em mataria.

Des de fora, sembla que has entrat en una fase de fer comèdies. Obeeix a alguna cosa?
És per culpa de la crisi dels 50.

Estic arribant-hi i podria discutir-ho...
(riu) Això respon a que la comèdia és molt difícil, i he necessitat sentir-me molt segur com a director per abordar-la. No m’hagués atrevit a fer-la amb 30 anys, crec que he necessitat haver desenvolupat un camí. L’accident inesperat que entrés el teatre a la meva vida, el fet de passar-m’ho molt bé escrivint-lo i dirigint-lo, i que a més tingués èxit, m’ha empès cap a aquest lloc.

No veus les teves pel·lícules, però entenc que sí estàs present sovint a les representacions de les teves obres. I adonar-te que fas riure deu ser un cop a l’espatlla poderós...
Sí, sí, anima, et dona molta confiança. El teatre és el que m’ha portat a fer comèdia en cinema. No hagués fet Sentimental ni Historias para no contar sense l’experiència teatral. Havia de perdre la por. I això que sempre he afegit comèdia a les meves pel·lícules... a Krampack, a V.O.S... fins i tot a En la ciudad hi ha més humor del què sembla. Però sí, caminen des d’un altre lloc, la pulsió és una altra. I ara sí que faig comèdies, hi anem de cara. També tinc clar que això és una cosa i Santiago Segura és una altra. Jo parteixo sempre des de la naturalitat i la quotidianitat, ja m’ho exigeixo quan escric, i això dificulta una mica la comèdia, perquè, quan escric, l’humor està a prop de l’emoció. L’has de pair diferent que una comèdia més desfasada, que està en un altre lloc sent el mateix gènere.

El meu nou projecte té el meu primer protagonista femení

 Aquest segell d’escriure des de la quotidianitat fa que et puguin dir que sempre fas la mateixa pel·lícula...
En general quasi tots els cineastes, escriptors, músics, els que tenim una certa autoria, donem voltes al mateix. Pel bo i pel dolent. Per una banda et repeteixes una mica, és clar. Però d’altra banda... a mi em passa com a espectador que si vaig a veure l’última del Woody Allen i em trobo amb que n'ha rodat una de zombis... A veure, si jo vaig a sopar al Shunka i em diuen que avui tenen paella, malament. De tota manera, sobre això d’inspirar-se en el mateix, en el fons sempre he pensat que no en sabia més. Sempre ho dic, no tinc imaginació per explicar altres coses. De vegades em pregunten si m’agradaria fer un altre tipus de cine, i sí que m’agradaria, però no el sé fer. Compte, igual m’he d’obligar...

Dona’m algun scoop del teu nou projecte!
(s’ho pensa) Mira, és el meu primer protagonista femení. Una dona que pren una decisió inesperada, i l’estic acompanyant durant el procés. Des de l’humor, el guió va cap a la comèdia, però és més sentit... és diferent, tot i que sí té una “retranca” que no vull perdre.

Un to més proper a Truman?
Sí, no és una pel·li dramàtica com Truman, però sí. I és veritat que m’està costant més, perquè al final jo soc un paio i jugo a futbol. A Historias para no contar ja hi ha capítols focalitzats en les dones, i aquesta pel·li serà un pas més. Al final, el vincle que necessites per escriure el trobo, per raons òbvies, més fàcilment amb els personatges masculins. Aleshores, dins del meu món, sí que estic viatjant cap a un lloc al que fins ara no hi havia anat, i això també t’alimenta. Acompanyar cap a territoris diferents una tia que es diu Eva, el personatge. Cada dia la vaig coneixent, això és escriure, anar entenent el personatge, què li passa, com reacciona, i des d’aquesta cosa fantasmagòrica, perquè l’Eva no existeix enlloc.

L’escrius en solitari?
No, amb l’Eduard Solà, perquè el Tomàs (Aragay, el seu coguionista habitual) m’ha abandonat, també ho pots dir (riu). Ha marxat a València, la vida l’ha portat cap allà i està amb projectes seus. La faig amb l’Edu Solà, fitxant noves generacions. De fet, és un ex alumne del Tomàs a l’ESCAC. Vaig estar mirant de treballar amb dones guionistes i no va acabar de sortir, tothom té molta feina. I amb l’Edu treballem igual que amb el Tomàs, jo tiro del carro i ell té una manera de posar ordre que em va bé, i una mirada jove, que també és interessant: amb el Tomàs som germans, i l’Edu té 15 anys menys.

I segueixes sense imaginar-te ningú que l’interpreti?
No, no, no ho faig mai, perquè em provoca molta distorsió. O bé ho tens molt clar, o bé és un projecte que ja neix amb una actriu o un actor. En un altre cas et distorsiona, perquè acabes fent parlar el personatge igual que parla aquella actriu que t’imagines. I el que has de fer és crear un personatge. I a banda, mai et pots fiar d’un actor (riu). Jo sempre recomano escriure sense pensar en cap actor en concret, després ja triaràs qui el faci, i ja li adaptaràs el guió, això sí que ho faig. Però d’entrada és millor no pensar-hi.