Actriu majúscula, Nora Navas retorna a les sales de cinema amb Sínjar. Guanyadora del Goya 2022 a la millor actriu secundària per la seva interpretació a Libertad, l'actriu barcelonina és una de la protagonistes de la nova pel·lícula de la cineasta Anna M. Bofarull, un relat coral que ens apropa a la història de tres dones víctimes de l'Estat Islàmic. En el seu cas, Navas, en una nova interpretació de premi, dóna vida a Carlota, una mare exasperada per trobar el seu fill, jove que ha marxat de casa per unir-se a les files de l'Estat Islàmic. "M'agraden els personatges amb què puc investigar", ens explicava quan la vam entrevistar al seu pas per l'última edició del BCN Film Fest, certamen en què va presentar la pel·lícula. "Histories amb què pugui fer una bona creació del personatge. Guions que no recrein escenes molts comuns amb els quals pugui fugir de mi".
Sinjar intueixo que és una d'aquestes pel·lícules.
Aquesta és una història molt allunyada de la meva realitat. Una pel·lícula que s'endinsa en el terrorisme islàmic des d'una realitat tan potent com la d'una mare amb un fill que desapareix per unir-se a l'ISIS. Aquests són els relats que m'interessen.
Comparteixes protagonisme amb la debutant Eman Eido, una jove iazidí víctima de l'Estat Islàmic.
Una jove que ara mateix està en un camp de refugiats. Jo soc una actriu que m'he preparat un personatge, però ella és una noia que ha viscut en primera persona aquesta realitat. Fer pel·lícules que desperten consciències dóna sentit el meu ofici.
M'agraden els personatges amb què puc investigar
El món actualment gira tan ràpid que ja ens hem oblidat d'aquest conflicte.
I aquí és on el cinema pot aportar el seu granet de sorra. Efectivament, tot va molt ràpid, i ja no parlem d'Afganistan i del que estan patint les dones en aquell país. De fet, el nostre ritme de vida és tan accelerat que ja no sabem què està passant a Ucraïna. Ens embafem de notícies i aquí és on el cinema pot ajudar a transformar el món.
Sinjar ha acabat sent una pel·lícula però la idea original era rodar un documental.
L'Anna (Bofarull, directora de la pel·lícula, ndr.-) va llegir un article en què parlaven de les noies segrestades per l'ISIS que acaben com esclaves sexuals. A partir d'aquí va començar a investigar, fins al punt de viatjar al Kurdistan per visitar un camp de refugiats. D'aquella experiència va sorgir la idea de rodar un documental, però va desistir perquè li va ser impossible endinsar-se en l'ISIS.
Però no va abandonar el projecte.
Sentia que era una obligació moral explicar la història de totes aquelles dones que li havien obert el cor al camp de refugiats.
Entre elles l'Eman.
El més bonic és que l'Eman havia estat esclava sexual, però a la pel·lícula, l'Anna, com a revenja, li ha donat el paper d'una miliciana kurda.
Com has creat el personatge de la Carlota, el personatge que interpretes a Sinjar?
El primer de tot sempre és llegir bé el guió per decidir si la història m'interessa en el seu conjunt. Si és un relat ben escrit i narrat. En el cas de Sinjar, vaig tenir converses molt llargues i interessants amb l'Anna, per ser la directora i perquè feia anys que venia treballant en aquest projecte. Aquesta vegada, a més, m'he llegit dos llibres amb què m'ha esclatat el cap.
No puc interpretar un personatge en què no hi cregui
Quins?
Un d'ells és un recull d'entrevistes d'una periodista francesa que va viatjar per tota Europa, especialment a França i Bèlgica, cercant mares amb fills que havien marxat per enrolar-se a les files de l'ISIS. Cada nit m'adormia plorant pel que havia llegit. Eren dones amb molts comuns denominadors: la vergonya pel que ha fet el fill, l'estigma social... També vaig veure molts documentals i pel·lícules. Va haver-hi un que em va impactar especialment. Es diu Mi hija en el califato. És un documental alemany en què un pare ens descobreix la història de la seva filla, Leonora, una nena que va passar de fer tutorials a Youtube on explicava com es pintava les ungles a desaparéixer per unir-se a l'ISIS.
El cinema t'ha fet créixer com a persona?
Segur. Tant el cinema com el teatre. De fet ja no accepto papers que no m'aportin res. Em dedico a aquesta professió per transmetre coses. No puc interpretar un personatge en què no hi cregui i hi bolqui tota la meva ànima.
Quina és la finalitat última de l'ofici d'actriu?
La finalitat última no la sé. I tampoc vull resoldre el misteri. La interpretació és la meva condemna justament perquè em fa créixer com a persona amb cada projecte.
Tot va canviar amb Pa negre, oi?
Vaig guanyar el Goya, però el premi de veritat va ser poder treballar amb l'Agustí Vilallonga. El reconeixement és poder treballar amb gent que admiro. I el premi, com deia José Sacristán, poder seguir treballant en coses que m'interessen.
El reconeixement és poder treballar amb gent que admiro. I el premi poder seguir treballant en coses que m'interessen
I si no t'arribessin projectes interessants.
Doncs agafaria l'autocaravana i m'aniria a la muntanya.
Dius no a molts projectes?
He aprés a dir que no. Preferiria treballar de cambrera que fer coses en què no hi crec.
I a què has dit que sí, últimament?
He començat una sèrie amb el Mariano Barroso i ara l'octubre estreno Historias para no contar, la nova pel·lícula de Cesc Gay, una comèdia total