Un equip de científics ha descobert un comportament mai observat en erugues infectades per un fong: en comptes de deixar de menjar, com passa habitualment amb molts animals malalts, aquestes erugues mengen més, engreixen més... i acaben sent millors hosts per al paràsit. El protagonista d’aquesta manipulació parasitària és Cordyceps militaris, un fong ja conegut per créixer sobre insectes i per produir espectaculars cossos fructífers que emergeixen dels cadàvers. Però aquest nou estudi revela un mecanisme insòlit: el fong fa que les erugues del cuc de seda (Bombyx mori) tinguin més gana, mengin més fulles de morera i, en conseqüència, guanyin més pes abans de formar la crisàlide. Aquest augment de massa corporal sembla afavorir el fong, que obté més nutrients i produeix més espores quan finalment mata l’hoste.
Una molècula que dispara la gana
L’estudi, publicat al darrer número de la revista Current Biology, el signen investigadors de la Southwest University a Chongqing, Xina, i de l’Institut Max Planck de Biologia Química a Jena, Alemanya. El mecanisme clau darrere d’aquest comportament és una molècula anomenada HemaP, un neuropèptid orexigènic —és a dir, que estimula la gana. Els investigadors han vist que la infecció per C. militaris incrementa l’expressió d’aquesta molècula tant en el cuc de seda com en altres espècies com la cera (Galleria mellonella). I quan els científics van modificar genèticament el fong per sobreexpressar HemaP, les erugues menjaven encara més i es feien més grosses que amb la soca salvatge.
Una infecció que no mata de seguida
Un dels aspectes més sorprenents és que, a diferència d'altres fongs com Beauveria bassiana o Metarhizium robertsii, que maten els insectes en pocs dies, Cordyceps militaris manté viu l’hoste fins després de la pupació. Això permet que el fong aprofiti al màxim els recursos de l’hoste abans de produir els cossos fructífers.
A més, l’equip ha identificat un gen clau del fong, anomenat CmTreH1, que podria haver estat adquirit per transferència horitzontal des d’altres espècies i que ajuda a reduir els nivells de trehalosa (un sucre clau en la sang dels insectes). Aquesta reducció simula un estat de dejuni, que al seu torn activa HemaP i dispara la gana.
El fong que reescriu les regles
Fins ara, s’associava la malaltia amb la pèrdua de gana en molts animals —des d’insectes fins a mamífers—, però aquest estudi demostra que alguns paràsits poden fer just el contrari per beneficiar-se’n. Tal com conclouen els autors, aquest és un cas fins ara no reconegut de manipulació parasitària del comportament alimentari.
Una troballa que, més enllà de la curiositat científica, obre preguntes fascinants sobre com els paràsits poden reprogramar la fisiologia i el comportament dels seus hostes a través de molècules similars a les hormones pròpies dels animals.
Aquest descobriment no només sacseja el que sabíem sobre com es comporten els animals malalts, sinó que obre la porta a preguntes insòlites: podria un paràsit “hackejar” el cervell d’un insecte per fer-lo menjar com si tingués gana infinita? I més encara —podria aprofitar els mecanismes hormonals de l’hoste per convertir-lo en un banquet vivent? L’estudi suggereix que sí. La troballa d’un gen d’origen extern, probablement adquirit per transferència horitzontal, fa pensar que els fongs com Cordyceps no només són bons colonitzadors, sinó també mestres de l’enginyeria biològica. La idea que un organisme pugui manipular les hormones d’un altre per fer-lo engreixar abans de matar-lo sona a ciència-ficció... però ja està passant, als boscos, i dins les erugues.