Que el principal càrrec institucional que té el Partit Popular a Catalunya hagi hagut de rectificar en qüestió d'hores la seva posició sobre el català i el Pacte Nacional per la Llengua no és casualitat. És l'exemple de la mordassa en un tema en què el PP no vol fissures i l'abismal distància entre els dogmàtics de la formació conservadora, incapaços d'obrir-se pas entre l'electorat català, i la rara avis que és Xavier Garcia Albiol i els seus reeixits resultats a Badalona, capaç de guanyar per quarta vegada les eleccions municipals, i en les últimes d'esclafar tots els seus adversaris amb el 55,73% dels vots i 18 de 27 regidors que té el consistori. Albiol és un vers lliure, cert. Desdenyat en el passat pels seus, va arribar a la presidència del PP de Catalunya el març del 2017 i la va abandonar el novembre del 2018, i es va refugiar a la seva fortalesa de Badalona, quarta ciutat de Catalunya després de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat i Terrassa. Des del seu castell fortificat on ningú no li planta cara, s'ha reinventat i ha estat capaç d'absorbir vots de pràcticament totes les formacions: ha deixat el PSC amb quatre regidors, Esquerra amb dos i Junts fora de l'ajuntament.

La línia dura del PP i els seus importants altaveus mediàtics a Madrid es van despertar dijous irritats per l'onada expansiva de l'anunci d'Albiol, dimecres a les xarxes socials, explicant que el seu grup municipal havia aprovat al ple de Badalona una moció de suport al Pacte Nacional per la Llengua, així com altres iniciatives per a l'impuls d'actuacions municipals en defensa del català. Els moviments anticatalans van reaccionar immediatament i el PP català, comandat per Alejandro Fernández, en línia clarament contrària, lluny de refredar la polèmica, va mirar d'abrasar-lo a sobre d'unes brases que, en clau interna, ja li anaven bé. Albiol ha hagut de matisar, per a uns, o desdir-se'n, per a altres, i ha comprovat una vegada més la virulència de l'actual PP català amb qualsevol aproximació a la política real o a la desinflamació. No és la primera vegada que, respecte al català, el batlle de Badalona pren partit. No fa gaire temps, en una entrevista, va expressar la seva preocupació pel fet que la llengua catalana sigui residual al carrer d'aquí a dues o tres generacions.

Albiol ha comprovat una vegada més la virulència de l'actual PP català amb qualsevol aproximació a la política real o a la desinflamació

No seria fàcil trobar en l'actualitat un altre dirigent del PP català en aquestes posicions, en part, perquè el mal que ha fet Ciutadans no ha estat menor, i ara que les coses tornin al seu curs de fa un parell de dècades, no és gens fàcil. Alberto Núñez Feijóo ha fet petites temptatives de reorientar —el que al PP en diuen centrar— la seva organització a Catalunya. De fet, és un clamor que Alejandro Fernández no gaudeix de la seva confiança, l'ha intentat rellevar més d'una ocasió, però o bé les persones a qui els ho ha ofert no han acceptat o no s'ha vist capaç de dur a terme un cop de mà en una formació que, aparentment, Fernández té molt controlada i que té suports gens menors, com els de José María Aznar, Isabel Díaz Ayuso o Cayetana Álvarez de Toledo. I, ja se sap, Feijóo és amant d'aigües temperades i els corrents anticatalans sempre el desborden.

En aquest esquema polític, el PP no fa més que ensopegar a Catalunya, on el desborda Vox i el desbordarà en pròximes conteses Aliança Catalana i s'ha de conformar a anar al furgó de cua. Perquè el gir a les dretes extremes de l'electorat català va cristal·litzant a Catalunya en una direcció no gaire diferent de països del nostre entorn. Només cal fer un cop d'ull a les enquestes que es fan al Regne Unit, Alemanya o França perquè la situació sigui d'un cert vertigen. Alguna cosa hauran de fer els espais centrals —PSC, Junts i, en grau més baix, Esquerra— a més de tirar tots ells i entre ells els plats pel cap. Perquè, en termes ciclistes, hauran d'afrontar autèntics cims de categoria especial.

Una cosa semblant li passa a Feijóo a Espanya, on li costa créixer per més que el PSOE caigui, i el pastís se l'acaba emportant la formació d'Abascal, ja que a l'hora de fer de radical de dretes és sempre millor l'original que la còpia.