Sembla que algú hagi donat l’ordre que tots els diaris publiquin la fotografia de la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol, coberts amb les seves granotes blanques integrals, ulleres completes, guants extra, calçat cobert, aspersors de desinfectant i tota la pesca. De pel·lícula. La cosa és que ahir, a Alcarràs (Segrià, 9.500 ànimes) i fa una setmana a Almacelles (Segrià, 6.800 ànimes), van fer passar pel poble un tractor amb uns polvoritzadors per escampar “un bactericida/viricida innocu per a les persones, 100% biodegradable i respectuós amb el medi ambient”, segons explica l’ajuntament alcarrasí al seu Instagram.
Als ajuntaments i a l'UME, les fotos no els deuen fer ni fred ni calor. Els soldats fan allò que els manen i s’hi posen per les vides d’altres, sense escatimar hores ni afanys. Són exemplars. Exactament com aquells dos ajuntaments —segur que molts més— i els tractoristes desconeguts. Aquests, però, no tenen la sort lluent de les portades. Potser, ves per on, soldats i tractoristes escampaven el mateix producte innocu. No serà pel bactericida/viricida (o sí) però Alcarràs no té cap cas de coronavirus. El govern espanyol no pot dir el mateix.
Diràs que tot això és demagògia barata. Tens raó: ho és. Tan barata com la propaganda que suposa, amb l’aigua que baixa, la postal de l'UME a les portades dels diaris. Per això l'OMS no s'ha deixat entabanar i, encara que no ho veuràs a les portades, ha estirat les orelles a Espanya.
El cas és que només El Periódico té la sensibilitat d’obrir portada amb la duresa de les conseqüències de la pandèmia a tot el país i no amb un exercici d’anestèsia social. A Catalunya, explica el diari dels Moll, s’hi han presentat 88 ERTO en dos dies. Afecten 20.000 treballadors. A tot Espanya en són 60.000 —El País, que en parla per sota de la pàgina, diu que en sumen 100.000. Això és real. L’Ara en parla en un retallet. La resta, nah. El Punt Avui du una gràfica on es veu el que els experts ens havien avisat fa dies: que aquesta setmana l’afectació del Covid-19 entra en fase exponencial. A El País li preocupa més la politiqueta (el govern espanyol i l’oposició s’han posat d’acord, oh!). A La Vanguardia, l'Ara, El Mundo i l’ABC els inquieta més el tancament de fronteres. La Razón dona preferència a l’entrevista catifa a la presidenta de la Comunitat de Madrid, que afirma coses amb un risc altíssim d'haver de menjar-se-les amb patates d’aquí a un mes. Això, que avui el dia l'ha guanyat El Periódico.
'El País' crida '¡Viva el Rey!'
Nota a part per l’editorial d’El País sobre l’últim escàndol de la Casa Reial espanyola. El diari dels progres vells, l’anomenat “intel·lectual col·lectiu de la Transició”, argumenta que no s’ha de confondre la persona del rei (emèrit) amb la institució monàrquica. Ho fa amb la clàssica pirotècnia retòrica d’escampar pels paràgrafs les paraules màgiques habituals: justicia, rigor, escrupuloso, Constitución, cumplimiento, etcètera, etcètera.
L’argument central és que no cal confondre la persona del Rei amb la monarquia. Haurà fet aixecar la cella a més d’un monàrquic —i per més d’un motiu. Aquí en tens només un, dit en passant. Potser qui va aplicar aquell argument amb un rigor més escrupuloso i en cumplimiento de la ley, va ser el general Franco, que va dictaminar, referèndum pel mig, que Espanya “és un Estat [que] es declara constituït en Regne” al qual no calia cap rei perquè ja hi era ell. Fins que va fer passar per la pedra a Joan Carles com a successor seu a título de Rey, el 1969, després d’haver-lo arrabassat al seu pare, Joan de Borbó, per fer-se càrrec de la seva educació. Ves per on, de “distingir les institucions i les persones”, com s’empatolla El País, el Generalísimo en sabia un niu. I malgrat que mort Franco, mort el franquisme, es coneix que va deixar bona escola i bons deixebles.
