És un altre bon dia per distingir els diaris que fan portades per informar i els que les fan per dir-te què has de pensar. El tema és el fons de 10 milions d’euros que vol crear el Govern per avalar indirectament 34 excàrrecs de la Generalitat als quals el Tribunal de Comptes ha ordenat confiscar el patrimoni, entre els quals Artur Mas, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Mentre La Vanguardia, l’Ara i El País titulen amb els fets nets i polits, el Trio de la Benzina et vol col·locar com a informació les interpretacions i valoracions que cadascun d’ells en fa. L’ABC diu que el Govern vol “endossar” les multes “a tots els catalans”. El Mundo explica que és un “invent” que té la pretensió de “burlar el Tribunal de Comptes”. Són dos judicis d’intencions. La Razón emet sentència directament i acusa el Govern de frau de llei i “d’improvisar”.
El Periódico interpreta els fets, però de manera més legítima. Diu que aquesta fórmula “torna a exposar el Govern a la via judicial”. És veritat —i tampoc és nou—. Des del 2016, gairebé tot el que fan el Govern de la Generalitat i el Parlament és exposat sistemàticament a la via judicial —a l’Audiència Nacional, al Suprem, al Constitucional— i a qualsevol altra via administrativa que pugui impedir-ne el funcionament normal. No ve d’aquí. Remarcable que el tema aparegui a la portada d’aquest diari després de tants dies d’absència. Mai és tard. El Punt Avui sembla alegrar-se de la idea del Govern per donar suport als perseguits pel Tribunal de Comptes. Troben la fórmula, titula. Ho podien haver fet més curt: “Eureka!”.
La pàtria vestida de futbolista
Aquest dimecres algunes portades són un xic confuses i la culpa és de la selecció espanyola de futbol. És broma. Fa un “efecte malentès” la combinació d’alguns títols de primera amb la fotografia dels futbolistes de La Roja moixos, abatuts i disgustats per la derrota amb Itàlia. El Periódico escriu al títol principal “S’ha acabat la festa” (per les noves restriccions a l’oci a causa del rebrot de la Covid) però a sota publica la imatge de Luis Enrique corrents a consolar a Pedri, que plora sobre l’espatlla d’un Thiago compungit. És molt difícil que no et faci soroll si t’hi fixes de gairell, com passarà als quioscos aquest dimecres.
Hi ha també la de l’ABC amb el titular Hay España sobre una altra foto trista, i la patriotera, visceral i rància d’El Mundo, que titula España cae con honor la mateixa estampa de la derrota. Pensar que en un partit de futbol hi ha en joc la reputació del país o alguna cosa més enllà del xoc esportiu —que no és poc— és tota una mostra del nacionalisme avariat d’aquest parell de diaris. La Razón, que dels que fan el Trio de la Benzina és el que sembla més un diari, titula Cruels penaltis, que té un deix xaruc, si vols, però s’aguanta millor que les apel·lacions a a patria em chuteiras, com anomenava a la selecció brasilera el dramaturg carioca Nelson Rodrigues.
Itàlia fa cent anys que juga al mateix, amb diverses variants. Hi ha la variant odiosa del catenaccio dur de la dècada dels anys 60 i 90 del segle passat i també la versió més futbolera, que és amb la que ha topat Espanya a l’Eurocopa. A l’azzurra hi juguen dos o tres fantasistas més del que és habitual, que combinen amb els sempiterns centrals prèmium i un porteràs —un dia era Zoff, després Buffon, ara Donnarumma— més el sistema de sempre que, bàsicament, consisteix a impedir que l’altre jugui —s’hi val tot: també cops baixos, teatre, murrieria, etcètera…— i aprofitar alguna de les tres o quatre ocasions que tindràs. Sembla senzill però no ho és gens. Perquè guanyen. A la semifinal, Itàlia només va tenir la pilota un 30% del temps de joc i va rematar set cops a porta. En fi. Si saps alguna cosa de futbol ja coneixes el cas. Si no, qualsevol explicació et semblarà inútil o estranya.
