¡Argentinos! ¡A las cosas, a las cosas!, va deixar escrit Ortega y Gasset a Meditación del pueblo joven (1939), en referència sobretot als portenyos, als que coneixia bé pels seus viatges. El filòsof espanyol al·ludia a la tirada argentina a la picabaralla, al conflicte personal, a la sospita d’uns cap als altres, al narcissisme… que ofegava, segons ell, el talent, la creativitat i els recursos d’aquella gent. Encara té raó ara. Només pensa en la quantitat d’argentins, des del futbol a la publicitat, que triomfen fora i que al seu país haurien estat poca cosa o res. Pensa en el mateix Messi. En fi, aquesta conversa no ve al cas. Ortega sí, però, perquè, a la vista de com va l’any a les portades, diria als diaris una cosa semblant: ¡Diarios! ¡A las cosas, a las cosas!
Els dos diaris que avui, en portada, s’ocupen de les coses, de la vida, són El Punt Avui i l’Ara, que parlen de la calamitat econòmica que suposen les conseqüències de la pandèmia per als negocis, per a les pimes, per als treballadors. El títol de l’Ara és força contundent i l'Avui encara les diu més fresques: la meitat de pimes i autònoms estan en escac. Si això no és material per obrir portades…
Trifulga judicial
Els altres diaris dediquen els espais principals a la trifulga organitzada pel bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), de la que no se'n cansen mai. Els que miren al govern espanyol amb benevolència fan veure que Pedro Sánchez ha adoptat una actitud de fermesa davant del complexe político-judicial conservador, de manera que ha obligat al PP a negociar. Els que miren contra el govern espanyol expliquen que la fermesa del PP i la insubornable independència del CGPJ han aconseguit que Brussel·les piqui el crostó a Sánchez i l’obligui a retirar la reforma del sistema d’elecció de l’òrgan de govern dels jutges, etcètera. Després hi ha l'ABC, que parla del Rei i la princesa.
En fi. Es coneix que finalment tot queda en una baralla de pinxets, que inclou moments tragicòmics. Un és que el govern central sembla que no hi creu gaire en la reforma que promou, perquè l’han tramitat com a proposició de llei i no com a projecte de llei. La diferència és que així el govern no està obligat a demanar el dictamen d’òrgans consultius com el mateix CGPJ o el Consell d'Estat. Els dictàmens no són vinculants, però fa lleig promoure una reforma tan considerable sense preguntar. No és cap broma: aquesta és una de les mancances que li assenyala la Comissió Europea.
L’altre momentàs és l’escena del president del Poder Judicial, Carlos Lesmes, brandant els resultats d’una enquesta als jutges i magistrats: el 99% afirmen sentir-se independents del poder polític; el 90% és favorable a que els 12 vocals del Consell del torn judicial els designin directament jutges i magistrats, sense polítics pel mig. Esclar. Què vol que diguin si és una enquesta encarregada pel mateix Lesmes, el seu cap? A més a més, té gràcia que blasmin els polítics. El mateix Lesmes, entre el 1996 i el 2004, va exercir de director general del Ministeri de Justícia quan José María Aznar era president del govern. La resta de col·legues del Consell són regularment identificats per la seva adscripció ideológica (que vol dir política) sense que ningú protesti mai. Potser per això, perquè fan de polítics, no volen que els professionals hi intervinguin. Tot això és el que els diaris s’agafen taaaaan seriosament. La pandèmia, ja tal.
