El problema dels polítics espanyols és que miren massa Baron Noir i molt poc Borgen. El seu Dunkerque particular ha estat la ciutat i la regió de Múrcia, terra de terratrèmols, ara també polítics. Fa deu dies van xocar dues plaques tectòniques, la de la Meseta (Madrid) i la de la perifèria (Múrcia), i tot va saltar inesperadament pels aires. Per un cop Catalunya deixa d’estar en el focus, d’obrir els telenotícies, però continua sent l’elefant a l’habitació. El mapa polític s’està reconfigurant. Un moviment de fitxes, aquest més propi de Gambit de dama, que deixarà un nou tauler a l’Estat espanyol. Una sintètica cronologia d’uns dies esbojarrats pot ajudar a visualitzar les jugades i maniobres. Les rèpliques van més enllà de Múrcia i Madrid.

Dimecres 10 de març. Davant dels presumptes casos de corrupció, Ciutadans presenta una doble moció de censura de la mà del PSOE, a la ciutat i a la regió de Múrcia. En tots dos plenaris, els socialistes tenen molta més representació, però acorden que el govern autonòmic se’l quedi la formació d’Inés Arrimadas. La jugada es cou a centenars de quilòmetres, a Ferraz i Ventas (seu de Cs), per obrir una via d’entesa més àmplia.

També dimecres 10 de març, uns pocs instants més tard. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, reunida com cada dimecres amb el seu govern, reacciona dissolent l’Assemblea i convocant eleccions anticipades. Tenia el decret preparat en un calaix, conscient que podia arribar el moment. Ja fa temps que s’entén molt més amb l’ultra Rocío Monasterio que amb el seu vicepresident Ignacio Aguado. El parlament autonòmic, controlat pel PSOE i Ciutadans, intenta frenar la maniobra admetent mocions de censura. Però els tribunals donen la raó a la dirigent popular.

Divendres 12 de març, a les dotze del migdia. Gènova desactiva la moció de censura. La mà dreta de Pablo Casado al partit, el murcià Teodoro García Egea, es desplaça fins a la seva terra natal. Amb reminiscències al tamayazo, arriba a un acord amb tres dels sis diputats de Ciutadans a l’Assemblea Regional de Múrcia. Una d’elles és Isabel Franco, actual vicepresidenta murciana, que compareix amb el president Fernando López Miras per anunciar-ho. Els altres dos, Paco Álvarez i Valle Miguélez, són nomenats consellers. La direcció estatal els expulsa, però ja arriben massa tard.

Dilluns 15 de març, també al migdia. Per sorpresa, el vicepresident segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, anuncia que deixa La Moncloa tan sols un any després d’haver arribat al poder. Ho deixa per fer de candidat a l’Assemblea de Madrid, el 4 de maig, i plantar cara a la dreta “trumpista” de Díaz Ayuso. Proposa Yolanda Díaz com a successora a la vicepresidència segona i proposa una aliança a Més Madrid, la formació d’Íñigo Errejón, per anar junts als comicis, aquest cop sí. Des de l'entorn de Pablo Iglesias no s'amaguen: han de salvar els mobles i evitar la desaparició a la capital espanyola.

Dimarts 16 de març, a mig matí. Però Més Madrid diu que no. Rebutja l’oferiment enverinat sense ni tan sols consultar-ho a la militància. Són moltes les ferides sense cicatritzar entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. La seva cara visible a l’Assemblea, Mónica García, no s’estalvia els dards: “A la irresponsabilitat d'Ayuso de convocar eleccions en plena pandèmia no podem sumar-hi ni més frivolitat, ni més espectacle ni més testosterona”. Des de l’entorn d’Iglesias ho tenen clar: la decisió no l’ha pres García, sinó Errejón.

Dimarts 16 de març, ja al vespre. Després d’un intens debat al si del govern de coalició, s’acorda que Yolanda Díaz sigui vicepresidenta. Però vicepresidenta tercera, ascendint Nadia Calviño, i no vicepresidenta segona com ho era Pablo Iglesias. L’excusa formal del sector socialista per a degradar el soci petit és que podia afectar l’estructura de l’executiu, situant Díaz per davant de Calviño a la comissió d’afers econòmics. Els punyals volen entre socis: fonts de Podemos ho atribueixen a un “atac d’ego”, mentre els socialistes ironitzen que “això de dictar els canvis és molt d’Iglesias”. També intoxiquen especulant que Iglesias podria no renunciar a l’escó al Congrés per si fracassa a Madrid.

La implosió a la dreta

La conseqüència més evident i palmària d’aquesta sèrie de moviments és la implosió a l’espai de la dreta i la caiguda en desgràcia de Ciutadans. Hi ha massa sigles per a un mateix espai polític i el PP olora sang. La formació d’Inés Arrimadas va de debacle en debacle des del 10-N. Ha perdut 81 escons des d’aquelles eleccions generals, dels quals 30 a Catalunya. És un partit obert en canal. Casado aprofita la jugada fracassada de Múrcia de la mà del PSOE i el moviment d’Ayuso —el líder del PP va ser informat la nit anterior— per a llançar una OPA descarada. Avui moltes enquestes deixen Cs fora de l’Assemblea de Madrid, on cal un 5% de vot per entrar-hi. I els seus grups parlamentaris s’estan desintegrant, amb un degoteig de desertors. Els populars han batejat l’estocada com a “reunificació del centredreta”.

Però no tot són bones notícies per a Pablo Casado. És cert que Isabel Díaz Ayuso ho té tot de cara el 4-M. Però també és cert que la presidenta madrilenya, amb agenda pròpia comandada per l’aznarista Miguel Ángel Rodríguez (MAR), representa una esmena a la totalitat de l’estratègia de Gènova de desmarcar-se de l’extrema dreta de Santiago Abascal. “Em vaig venir amunt parlant de majoria absoluta, però no tinc cap problema en pactar amb Vox”, deia aquesta setmana la lideressa madrilenya. Ja ha plantejat una campanya en clau veneçolana: “Socialisme o llibertat”. L’èxit d’Isabel Díaz Ayuso podria ser, doncs, la derrota de Pablo Casado, novament a remolc dels ultres que tant terreny li han menjat.  Aquesta “reunificació” té justament un hàndicap. Vox, que continua en tendència alcista, no hi entra. Una diputada expulsada seva, que serà consellera d’Educació a Múrcia, començarà a aplicar polítiques d’extrema dreta, com el veto parental a les escoles. El més a prop que han estat del poder. Fins ara.

Les turbulències a La Moncloa

De portes enfora, des de La Moncloa “agraeixen” la feina feta per Pablo Iglesias durant aquest llarg any de govern de coalició. De portes endins, en privat, l’endemà de l’anunci de la candidatura, un ministre socialista no pot amagar la seva alegria i sobretot alleujament. El líder de Podemos s’havia convertit en el principal factor desestabilitzador de l’executiu. Però les tensions no desapareixeran, encara menys en ple ambient electoral. El líder de Podemos s’ha fixat entre cella i cella deixar aprovada la regulació dels lloguers abans de la seva sortida en menys d’un mes. I està disposat a tensar la corda tant com pugui, segons el seu entorn. També secundant manifestacions contra el ministre José Luis Ábalos, en definitiva, contra el seu propi govern.

Com sortirà el moviment d’Iglesias? Encara avui és una incògnita. Si l’ha fet, és perquè tocava salvar Podemos de la desaparició a l’Assemblea de Madrid, com ja va passar a Galícia, devorats pel nacionalisme d’esquerres del BNG. Deurien tenir enquestes per sota del 5% necessari a la capital –amb circumscripció única– i calia un cop d’efecte. Primer va sondejar el també ministre Alberto Garzón, que no ho va veure clar, i llavors va decidir que fos ell mateix. Els rumors de l’avançament electoral a l’Estat també han planat a l’ambient, i per això ha volgut deixar el terreny preparat i fer emergir ja el lideratge de Yolanda Díaz. És una de les ministres més ben valorades (també entre els votants del PSOE) i el millor actiu de l’esquerra alternativa espanyola. Emmirallant-se en el personatge de Philippe Rickwaert a Baron Noir, ha fet un moviment que ha reordenat la batalla madrilenya amb les seves coordenades. Caldrà veure què hi diuen les urnes. De moment, no ha pogut recosir les ferides amb Íñigo Errejón, tot i que d’entrada no en tenien gaires esperances. Juga a favor seu la incompareixença del PSOE, que manté el discret Angel Gabilondo com a candidat.

I Catalunya?

Catalunya ha estat l’element central al voltant del qual ha girat la política espanyola dels últims anys. Ara, mentre es negocia la investidura d’un nou president independentista, ha passat paradoxalment a un segon pla. Però també hi ha rèpliques a Catalunya. Una de molt evident, i que juga a favor d’ERC: la derrota de les jugades curterministes d’Iván Redondo. El guru de Pedro Sánchez intentava solidificar la geometria variable, salvant el soldat Ciutadans i fent-lo tornar al centre. Però no ha funcionat. Ha tingut les seves seqüeles al Congrés dels Diputats. El grup d’Inés Arrimadas es dessagna i els tretze vots dels republicans es revaloritzen. Des de Calàbria asseguren que faran valer el seu pes, el fet de ser l’única opció realista per tirar endavant amb el programa de govern.

Una segona derivada, potser menys evident. La carpeta del conflicte català, tant la de l’alliberament dels presos polítics com la de la reactivació de la taula de diàleg, continua congelada sine die. Després del 14-F, Pedro Sánchez pensava que tindria dos anys per davant sense eleccions on poder fer i desfer. Però aquesta previsió se n’ha anat en orris. Primer de tot, caldrà esperar que passin les eleccions a la Comunitat de Madrid abans de tocar res i de fer un soroll que se’ls giri en contra. Però també s’haurà de resoldre la conformació de Govern a Catalunya. A mesura que passen els dies, a Madrid no es veu tan clar que les forces independentistes aconsegueixin aparcar les seves diferències. L’horitzó de la repetició electoral catalana cal tenir-lo present com una possibilitat. En qualsevol cas, no està a les seves mans. Des de La Moncloa prefereixen ser prudents.