Avui es desperten. Fa tretze dies tretze, El País avançava que PP i PSOE s’havien repartit les vocalies del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i pactat el seu president (el magistrat Manuel Marchena, que ho seria també del Tribunal Suprem), saltant-se la Llei Orgànica del Poder Judicial. Doncs fins avui, dimecres, portades i editorials dels diaris de Madrid no n’han tornat a parlar, fora d’El País de dissabte passat. Els lectors d’El Mundo, ABC i La Razón s’hauran endut un ensurt de mort en veure així, de sobte, tanta podridura política i judicial a Espanya. Els dos grans partits han grapejat el poder judicial, les lleis que nos hemos dado entre todos, etcètera, y nadie sabe como ha sido.
Dit d’una altra manera, aquells tres diaris fan avui les portades que els tocava fer dimarts passat.
Potser confiaven que passant-hi de puntetes dissimularien la maniobra que, via whatsapp i amb cruesa matemàtica, explicava el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, a 146 membres del seu partit. Aquest missatge fa la primera diferència entre l’actual renovació del CGPJ i les anteriors, negociades amb la mateixa comèdia però amb menys soroll. El whatsapp de Cosidó no és només el focus que, de sobte, enlluerna als traficants en plena transacció i els posa, a ells i a la malifeta, a la vista de tothom. També evidencia els silencis còmplices d’alguna premsa i de no pocs noms del kommentariat madrileny. Perquè ho sabien tot des de divendres 10.
Cames ajudeu-me
Dilluns passat, dia en que es va fer oficial el tràfic de vocalies del CGPJ, el trio de diaris de la dreta no s’indignava per la negociació vergonyant, sinó que es queixava que el PP feia figa en entregar la majoria del Poder Judicial a magistrats “progressistes” (eufemisme de designats pel PSOE) a canvi de fer Marchena president del CGPJ i del Suprem. Aquest era el to de les portades de dimarts 13, fora de la d’ABC, una marcianada sobre la imposició de l’euskera a La Rioja.
Aquest dimecres, però, correm-hi tots enfurismats a esquinçar-nos les portades amb titulars de banda a banda. Segons El Mundo, el magistrat “provoca una crisi política en renunciar a presidir el Poder Judicial després de conèixer el whatsapp de Cosidó en què es vanta de ‘controlar-lo’”. Si fa no fa, així ho expliquen tots els diaris. Ara és una “crisi política” que “ha desfet el pacte” i vinga llàgrimes. Fa una setmana era business as usual.
És a dir, segons el relat dels diaris, si no fos pel coi de missatge de Cosidó, tan inoportú i maldestre, el nomenament hauria passat tan desapercebut com l’actual rifa de vocalies o amb les tradicionals protestes i lamentacions que duren un o dos dies, com és tradició des del 1985.
El que crida més l’atenció en el relat de les portades i editorials d’aquest dimecres són les seves contorsions de tota mena per presentar Marchena com un heroi. “Prestigia la Justícia”, diu El Mundo. “Assenyala els abusos dels partits”, segons l’ABC. “Volia renunciar abans del whatsapp de Cosidó”, explica La Razón amb remarcable pragmatisme.
Esclar, pobre. Fa almenys tretze dies que sap que l’han triat i no ha dit ni bèstia què fas aquí fins que se li ha vist el llautó a la maniobra. Amb el seu silenci —com el d’alguns diaris—, no aprovava o consentia la seva promoció? “Mai he concebut la funció jurisdiccional com un instrument al servei d’una o altra opció política per controlar el desenllaç d’un procés penal”, ha escrit aquest dimarts. “Sóc independent!”, proclama. Calien, aquestes excuses? Es coneix que sí. Perquè si mai vol dir mai, ja podia haver-ho dit dissabte passat, quan se sap que el PP el proposa. No ho va fer. Segurament tenia molta feina o qualsevol altre motiu honorable. En podrà donar raó, perquè no hi ha dubte que els periodistes li preguntaran a la primera ocasió que tinguin.
Renunciar a què?
En aquest context, és curiós que tots els diaris facin servir el verb “renunciar” per descriure l’acte del magistrat. Això el posa en un altre compromís, perquè un renuncia quan cedeix o abandona alguna cosa que li pertany o a la què hi té dret —i és dubtós que aquest sigui el cas.
Per fer-la curta: Manuel Marchena ha de jutjar l’1-O i el volen deixar bé com sigui, sense taques de conxorxa partidista. De cap manera pot semblar que ha consentit els tripijocs del PP i del PSOE. El mateix ABC no es reca d’explicitar-ho en un subtítol: “Els separatistes pensen fer servir la crisi del Poder Judicial per portar el cas a Europa”. Quin cas? No ho diuen. No cal. Tothom ho sap. Justament, les implicacions per la justícia espanyola “del cas” —Europa els mira— és el segon factor que fa la diferència entre aquesta renovació del CGPJ i les anteriors, tan baratades com aquesta.
Els editorials ballen la mateixa dansa. El País, a Indignidad, aboca totes les culpes a “l’estil” de Cosidó, que titlla de “tavernari i pinxo”, i al PP, “que trasllada una manera patrimonial d’entendre l’exercici del poder que es impròpia en una democràcia”, etcètera. En canvi només esmenta un cop al PSOE, que era la contrapart del PP en aquesta “manera d’entendre l’exercici del poder”. Dels jutges que s’han prestat a la cosa, ni paraula. A la web, l’editorial s’acompanya amb la foto de Cosidó.
Europa els mira
A la foto que va amb l’editorial d’El Mundo apareixen Marchena i... el ministre de l’Interior, el jutge Grande-Marlaska. Sic. Aquestes fotos no cauen a la pàgina per sorteig sinó que es trien amb alguna intenció, cosa que fa sempre de mal jutjar. L’editorial (El juez que dijo basta de política) es més equànime en assenyalar als responsables d’aquest circ de tres pistes. Reben els dos partits. Dels jutges que s’han prestat a la cosa, ni piu. També s’escandalitza ara —enhorabona— que “el PP i el PSOE [pensessin] que podrien tornar a trafiquejar impunement el CGPJ al seu gust i interès com fan des del 1985, però aquesta vegada ni tan sols s’han molestat a guardar les formes”. Això. Les formes. Aquest és el problema. Ben vist.
En fi. L’editorial és un catàleg de tots els tòpics imaginables en defensa de la democràcia i de condemna del partidisme, etcètera, etcètera. Una frase, però, ho explica tot, tot, tot. És aquesta: “[Les “elits polítiques d’Espanya”] estaven posant en subhasta el seu prestigi [de Marchena] a la vista de tots els espanyols i, per cert, del Tribunal d'Estrasburg, al qual sens dubte recorreran els independentistes per provar d'impugnar per parcialitat les sentències que els afectin d'entre les que pugui dictar, singularment la de l'1-O, clau de tot aquest drama. El dany infligit al crèdit del Poder Judicial és per això incalculable”. D’aquí plora la criatura aquest dimecres. Per això callaven com a tals fins aquest dimecres.