Que la independència de la justícia espanyola és una farsa ho proven les mateixes portades de la premsa impresa de Madrid d’aquest dimarts. Tots els diaris informen que la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) s’ha trafiquejat entre la ministra de Justícia del govern del PSOE, Dolores Delgado, i l’anterior ministre de Justícia del PP, Rafael Catalá. Sense escarafalls ni vergonya.
El País és l’únic diari que posa el dit a la nafra en el seu titular principal, on explica un fet que confirma la submissió als partits polítics de l’òrgan de govern del poder judicial espanyol –i, per tant, dels organismes jurisdiccionals que en depenen, com el Tribunal Suprem. “PSOE i PP decideixen qui presidirà el Poder Judicial abans d’elegir als seus vocals”, diu. Per a qui ho vulgui acabar d’entendre, equival a decidir primer el president del govern i arranjar després les eleccions per a fabricar-li un Congrés que hi encaixi. Exactament a l’inrevés del que ha de ser.
El Mundo i La Razón s’ho agafen molt però que molt malament. És una mica com el hooligan que es rebota perquè el seu equip ha perdut a casa. No s’irriten per la interferència dels partits polítics en la composició del CGPJ, sinó perquè encara els hi sembla poc. Els titulars s’exclamen que el PP hagi cedit tant, en consentir que la majoria del CGPJ quedi en mans “progressistes” —és a dir, de jutges triats pel PSOE i Podemos— a canvi de col·locar un president afí al PP, Manuel Marchena, que ho serà també del Tribunal Suprem. Els hi sembla un mal tracte, vaja.
El que fa por a ambdós diaris és que el singular Marchena –l’ideòleg de la causa de l’1-O– haurà de deixar la presidència del tribunal que jutjarà l’independentisme. El seu relleu, un magistrat “progressista”, alarma a El Mundo perquè el tribunal del procés “s’inclina a l’esquerra”, expressió que sembla codi per a dir sense dir que serà condescendent o que hi ha algun risc que la sentència no sigui prou dura.
La Razón afegeix, sense contenir la indignació, que el PSOE “premia” amb una cadira al CGPJ al magistrat que va redactar la sentència del cas Gürtel, a qui anomena “el jutge de la moció de censura”, tot acceptant amb naturalitat i sense vergonya aquest joc on la independència judicial i la separació de poders no hi són ni les esperen. Del que diu aquest diari se’n dedueix com entén la Justícia: el jutge va redactar la sentència amb l’afany de donar al PSOE, Podemos i als independentistes una raó per a descavalcar Mariano Rajoy. Que potser si hagués estat un altre jutge no hauria passat res de tot plegat, etcètera.
Fa una mica de por. Pitjor encara, anuncia el biaix amb què informaran de la vista contra l’1-O i avisa als jutges de la causa que els vigilaran amb el ganivet entre les dents.
El País destaca la queixa de les associacions de jutges pel mercadeig del CGPJ. La comèdia de sempre. Al maig del 2010, aquest mateix diari va publicar un reportatge titulat “Quina justícia és, aquesta?”, on els mateixos jutges que acusen al poder polític d'afectar a la seva independència, amb nom i cognoms, diuen coses com que “la perversió rau en el sistema de quotes dels partits i en què els jutges les hem acceptat”, i també que "per fer carrera cal pertànyer a les associacions”. És fàcil trobar reportatges més antics on s’explica exactament el mateix.
Sempre al mateix diari, una setmana abans, els seus dos especialistes en informació de tribunals –els millors del moment– expliquen que “la Constitució prohibeix que els jutges militin en partits polítics, però òbviament entre ells hi ha diferents maneres d'entendre la justícia. Una part dels jutges [la meitat] s'aplega en associacions professionals que es comporten gairebé com partits polítics. […] El fet d'estar afiliat a alguna associació és, en aquests moments, determinant per a la carrera professional de qualsevol jutge”.
Al desembre del 2013, sant tornem-hi. Un despatx d’Europa Press explica que “dues associacions judicials mostren la seva indignació pel ‘vergonyós paperot’ de l'elecció del president del CGPJ” i “denuncien el ‘desvergonyiment’ de la classe política, que encara no ha satisfet la seva ‘voracitat’ en designar tots els 20 vocals” del Consell.
Tres mesos després, l’ABC publica una informació titulada “Lesmes encén als jutges en dir que se'ls controla ‘amb el bastó i la pastanaga’”. Carlos Lesmes és el president actual del CGPJ i del Suprem –Marchena en serà ara el substitut. No feia ni cent dies que l’havien designat quan feia aquelles declaracions. En el seu currículum figuraven vuit anys com a director general en el ministeri de Justícia de José María Aznar.
Etcètera. No acabaríem mai. La cosa ha arribat tan lluny que, el passat gener, el Grup d'Estats contra la Corrupció (Greco) del Consell d’Europa va insistir que els membres del Congrés no haurien de participar en cap etapa del procés de selecció dels vocals del CGPJ. També va recomanar establir per llei criteris objectius per al nomenament dels alts càrrecs de la judicatura.
El ministre de Justícia del moment, el mateix Rafael Català que ara ha traficat els nomenaments del CGPJ amb la seva successora, Dolores Delgado, va contestar que hi havia temps fins a finals del 2018 “per a millorar alguns aspectes en què ja treballen el Congrés o el Govern, de manera que el resultat final serà previsiblement millor que el d'ara”. El resultat ha estat exactament el mateix que denunciava el Greco. Riure per no plorar.
De què es queixen, doncs, les associacions judicials? En el fons, El Mundo i La Razón són coherents quan accepten com a normal i ordinari aquest circ d’influències polítiques del legislatiu i de l’executiu sobre el poder judicial.
Tornem a les portades d’aquest dimarts. Al costat o a sota, segons el diari, dels titulars sobre el mercadeig del CGPJ, s’informa de la resolució del Tribunal de Comptes que obliga l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i els exconsellers Rigau i Homs, a pagar els 5,2 milions d’euros que diu que va costar la consulta del 9-N. I volen que creguis que és just.
L’ABC, almenys en primera edició, s’ha estimat més publicar una portada, diguem-ne, alternativa, potser perquè no han trobat millor forma d’amagar tot això del CGPJ. En qualsevol cas, és una primera del gènere La Pàtria Està En Perill tan friqui, photoshop del senyal inclós, que es comenta sola.
