Tot depèn d’Esquerra. Els socialistes ja ha fet tot el que havien de fer, Advocacia de l’Estat inclosa —sembla ser. Aquest és l’argument de la majoria de portades. Fa l’efecte que, en la batalla pel relat, com se’n diu ara, el PSOE li ha passat la mà per la cara a ERC, que queda com algú que fa el ronso davant d’un acord que ja està pactat. No és una victòria decisiva, però sí remarcable, perquè si alguna cosa no funciona serà més culpa dels republicans que dels seus, diguem-ne, socis.
D’aquest acord se n’ha informat a càmera lenta, com als partits de futbol vigilats pel VAR, on sempre sura la vaga impressió que no s’acaba de saber bé el perquè de la decisió de l’àrbitre. Què es diuen els àrbitres del VAR entre ells? Quin és el contingut de la conversa entre els del VAR i el que jutja el partit al camp? Ens passen totes les imatges, totes les perspectives, sobre les quals es decideix el destí de la jugada, potser del partit?
Estem ara mateix en aquells minuts en què desfilen les imatges de la jugada dubtosa mentre sonen de fons les opinions dels tres o quatre comentaristes del partit, que hi diuen la seva, però no les veus de les persones que deliberen i decideixen. Aquí, a més, hi intervenen altres veus, altres decisors —l’Advocacia de l’Estat, la Junta Electoral Central, el Tribunal Suprem…—, que tenen els seus interessos i sobre els que la influència dels negociadors de l’acord és poca o cap. D’aquests no en sabem res. Bé, sí, que diuen que no hi volen influir, que no es deixaran influir. Les portades, per seguir en la metàfora, serien l’equivalent a la pantalla del VAR. Però la pantalla no ofereix una imatge prou clara. Hem d’esperar la decisió de l’àrbitre. En aquest partit, però, qui és l’àrbitre?
