Quan el món fa festa i s'oblida de la política, sempre aprofito per repassar els esborranys dels llibres que tinc en marxa. Aquesta és la setena entrega del serial que vaig començar a l’estiu. Bona entrada d’any a tothom. 

(...) El toc dissonant i agre que aquesta nota estrafeta posava en la dinàmica hedonista de la facultat em feia sospitar. Segurament va fer que no em donés del tot, ni als amics nous que anava fent ni tampoc als professors que em feien gràcia, i que em refugiés en la lectura. Quan algú preguntava "on és l'Enric" sempre hi havia algun company que responia: "està llegint els clàssics a la biblioteca". Havia de recuperar el temps perdut, si volia ser millor que el noi dels ferros a la boca. Potser acabaria tan insatisfet com la gent del meu voltant, però com a mínim em podria aferrar als records d’una bona lluita. Com que la taula que ocupava a la biblioteca tenia bona vista sobre el bar, sempre sabia qui feia campana i qui anava a classe, i era fàcil de trobar.

Vaig entrar directament al tercer curs, i algunes noies em miraven com si fos un tros de carn o una joguina nova. Venia de llicenciar-me en història contemporània i escrivia posant moltes comes i poquíssims punts i a part. No sabia res de la Guerra Civil ni del franquisme que no m'haguessin explicat a casa, i l’únic escriptor que m’agradava era Tom Sharpe. Abans de començar les classes, havia llegit Els fantasmes del Trianon de Néstor Luján i una novel·leta sobre els GAL per ambientar-me. Sharpe em feia riure, però llavors ni tan sols sabia que vivia a Llafranc, al mateix hotel on jo estiuejava de petit.

Llafranc era el meu paradís perdut, l'últim lloc on vaig veure els pares netament feliços, estimant-se com s'estimen els enamorats abans de tenir fills. A Llafranc les fantasies del futur semblaven tan a prop com la distància que hi havia entre l'hotel i la sorra de la platja. "L'any que ve comprarem una llanxa de motor", em va dir el pare, el darrer estiu que vam anar-hi. Aquella promesa trencada, quan tenia quatre o cinc anys, es va convertir en símbol de moltes renúncies mal enteses. L'absència de Llafranc va obrir en els meus pares la primera escletxa d'inseguretat, abans que el final de la Transició acabés de posar sal a les ferides de la dictadura i de la guerra. 

L'única noció que tenia dels diaris quan vaig arribar a Blanquerna eren els articles que Montserrat Roig havia publicat a l'Avui. Recordo que vaig llegir el seu darrer article, Un múscul traïdor, assegut a la tassa del vàter de casa meva. Normalment sentia la veu del pare o de la mare que cridaven, “Enriiiic, fes el fotut favor de tancar la porta del lavabo”. Aquesta vegada només vaig sentir, mentre llegia, la notícia de la mort de l'escriptora al telenotícies. Vaig sortir amb els pantalons descordats com si hagués vist un fantasma. La mare tenia una ombra de fatalisme als ulls, es mirava la tele amb la mateixa cara que li havia vist en el cop d'estat de Tejero o en l'atemptat d'Hipercor.

Em sembla que aquell dia vaig establir, secretament, la primera relació entre el càncer i la impotència. Ara vivim una època psicologista, però a primers dels anys 90 la ciència ho era tot i aquests pensaments em feien sentir excèntric. Ho explico per insistir que quan vaig arribar a la universitat les fascinacions del periodisme em semblaven frívoles. Jo ja sabia que escriure és un joc perillós i que la malaltia i el poder tenen una relació simbiòtica perversa. Adolfo Suárez i Pasqual Maragall encara no havien perdut la memòria; Margaret Thatcher i Ronald Reagan encara es trobaven bé. Llavors, encara no tenia mal d'esquena, a diferència del meu pare. Però, tot i així, no em calien llibres ni diaris per saber que no em podia posar a escriure a la lleugera.

Espanya volia el meu cap i volia el cap de la meva família, i valia més no fer-se gaires il·lusions absurdes. És el que els pares no entenien, ni jo sabia explicar, quan em retreien que no em prengués els estudis seriosament. Per què m'havia de prendre seriosament els estudis si els companys que treien bones notes eren, quasi sempre, més grisos que jo? Per què m'havia d'arriscar a refinar la sensibilitat per quedar bé amb un món que no volia saber res de les coses que ens feien patir a casa? La meva germana s'havia matat a treure excel·lents i només es deixava trencar el cor per ases que no li arribaven ni a la sola de la sabata. Jo mateix havia sospirat durant molt temps per una deessa pija de Masnou i el dia que vaig sentir la seva veu vaig quedar tan parat de veure que parlava com una ximple que em va costar dissimular el dolor davant dels meus amics.

Quan el pare em retreia que em conformés d'anar passant a base d'aprovats, jo pensava en el seu transportista. El senyor Gil era una persona excel·lent, però tenia un ull borni i l'altre quasi cec i això no li impedia de passar-se tot el dia a la carretera. El comptable esmorzava tancat al lavabo de l’oficina de Poblenou i els seus silencis haurien pogut omplir de misteri tota una pel·lícula de Hitchcock. El comercial era un senyor sensible, que estimava les flors i tenia atacs de mal geni i el meu pare havia hagut de trucar més d'una vegada a un client per disculpar-se. Després hi havia el senyor Vidal, un guàrdia civil retirat que fabricava productes químics de precisió en un laboratori d'estar per casa, que segurament no complia els requisits legals.

El pare em retreia que no m'esforcés a treure bones notes i jo no entenia que s'envoltés de gent trencada i que menystingués el confort i la influència que donen els diners. En el fons, jo intuïa que l'educació em portaria problemes, i ell que els diners cretinitzen, quan no es poden recolzar en una cultura defensada per la força bruta. Tots dos ens vam moderar a temps, altrament ni ell m'hauria pogut arribar a pagar una universitat privada ni jo m’hauria prestat a anar-hi mai. El fet és que vaig arribar als llibres igual que ell va arribar a muntar una empresa, acorralat pel fatalisme, convençut que la selva se'm menjaria si continuava funcionant a mig gas amb l'esperança de trobar un racó tranquil al sol. 

Estava decidit a reclamar la meva llanxa de motor —i a empènyer el pare a recuperar la il·lusió de comprar-ne una—. A la facultat, el meu aire primari i despistat, de bon salvatge que ha aterrat al món adult, em va convertir en un centre d'atenció. Les noies em feien més cas que a la facultat d'Història, o potser era jo que ara m'hi fixava. Desfilaven per la biblioteca i reien entre elles mentre em miraven de reüll com si fos un jesuset. Darrere d'aquells rituals no sempre hi havia ganes de follar. Una vegada una noia prima i llargueruda, que semblava sortida d'un capítol de Bola de drac, em va dir, després d'observar-me una bona estona: "Saps que la forma del teu crani és molt graciosa? Tens el cap com un nadó!"

Ella, pobra, tenia la boca enorme i el cap menut, com si li haguessin reduït per encabir-li una corona de tortell de reis. Però l'observació va fer fortuna i cada cop que defallia o que m'equivocava, em deia a mi mateix, mentre pensava en el meu cap allargassat de poncell o d'alienígena: "Has tornat a néixer, ho has d'aprendre tot de zero; encara sort que tens la intuïció i el suport tossut dels pares." I així, mentre els meus amics feien cafès per matar el temps, jo llegia tants llibres com podia a la biblioteca. Entre la mà de títols que vaig remenar només el primer any, mirant de reeducar-me, n'hi ha dos que em van donar una bona empenta: eren La humanitat perduda, d'Alan Finkielkraut i La fusta torta de la humanitat, d'Isaiah Berlin.