(...) Quan vaig arribar a Blanquerna els professors se sentien més sexys del que eren, però encara no havien creuat el Rubicó del desencís. La fama exagerada que tenia el periodisme els feia sentir molt segurs i els donava un entusiasme entendridor, que es notava que no havien trobat ni en els diners ni en les senyores. L'edifici era nou i els alumnes eren més rics i guapos que els seus mestres. Els recursos semblaven a disposició de les idees bones i, si calia, també dels acudits excèntrics. La biblioteca estava al costat del bar, separada per un vidre, perquè algú havia pensat que era bo que els estudiants comencessin a avesar-se al dinamisme sorollós d'una redacció.

Blanquerna tenia un ritme esportiu, i estava als antípodes de l'ambient caspós i burocràtic que havia conegut a la facultat d'història. Els professors tenien ambicions i ganes d'influir en els alumnes, fins i tot de tractar-los com a amics. Els alumnes estaven contents, compraven bons perfums i es vestien a la moda. Els diners de la família s'exhibien, no es disfressaven amb postissos bohemis o idealistes. De vegades, algú es queixava que l'esperit competitiu enverinava la companyonia natural dels joves. Però la facultat era un entorn segur i la lluita per la vida es reduïa a un simple esforç estètic per ser guai o per caure bé a algun professor.

Els estudiants eren divertits i consumistes, sovint d'aquest consumisme histriònic postmodern que ara ens torna les factures. En aquest aspecte, semblava que la diferència entre el món català i el món castellà s'anava esllanguint entre les ombres del passat, com el conflicte polític amb Espanya. El segon dilluns de classe un noi que es deia Pablo em va explicar que havia convidat els seus amics a casa a beure's la bodega de Riojas del seu pare, i que li havia agafat el BMW d'amagat. Rient, m'explicava que havia estampat el cotxe en una rotonda, quan tornava de comprar quatre coses per picar. Mentre ell reia, jo pensava en una noia de la facultat d'història que vivia en una casa modernista del carrer Anglí i que anava vestida com una okupa.

L'havia conegut 5 anys enrere en una andana dels ferrocarrils, quan feia el primer curs d'història a la Universitat de Bellaterra. Suposo que li van agradar els meus cabells de músic perquè em va demanar si tenia paper per fer-se un porro. Com passa als 17 anys, de seguida vam explicar-nos els problemes i al cap d'un parell d'hores ja havíem decidit que demanaríem el traspàs del nostre expedient a la Universitat Central, que ens quedava més a prop de casa. Amb pocs dies ho vam deixar enllestit i vam tornar als nostres horaris i a la nostra vida. Tot i així, si mai em veia esperant l'autobús a la parada de la Diagonal, aturava el cotxe i em portava a casa amb el seu SEAT.

De sobte, aquella noia em va semblar d'una altra època, com una aristòcrata russa del moment àlgid del comunisme, o com una comunista en plena desintegració de l'URSS. Al costat del sentit de l'humor del Pablo, tota la universitat d'Història em va semblar d'un altre temps. No només els professors que hi havia conegut, també l'Helena i el seu projecte de marit igual de ros i de simpàtic que ella. O les lletres que havia escrit pel grup de música, mentre estudiava la Revolució Francesa. Fins i tot la Maricarmen, que no tenia res a veure amb la universitat, em va començar a semblar fàcil d'oblidar, tot i que la primera noia que veus despullada roman en la memòria com una mena d'Eva.

A Blanquerna semblava que tot fos possible i que tot estigués per estrenar. La fama del periodisme era un paraigua tan gran que tothom que hi treballava o que hi estudiava se sentia part d'un futur millor, quan no directament una veu de l'avantguarda. La llengua semblava que estava a punt de deslligar-se de les derrotes del país d'una manera que encara no es veia ni a la premsa ni a la tele. Era com si la caiguda del Mur de Berlín que estava transformant Europa comencés a notar-se finalment a Catalunya. El Periódico havia tret la seva edició en català i ja es veia que les prediccions més optimistes quedarien curtes.

La majoria de professors de la facultat venien del Diari de Barcelona i d'El Observador, dues capçaleres fallides, que havien durat poc i que no havien tingut cap influència en el país. La primera era un invent socialista, pagat per la Diputació, per mirar de rematar l'Avui, mentre que la segona havia sigut un encàrrec de Jordi Pujol a Lluís Prenafeta per mirar de parar els peus a Miquel Roca i La Vanguardia. Ara veig que els dos partits hegemònics van posar els pobres damnificats de la seva guerra estèril en una gàbia d'or. Suposo que es tractava de mirar de contenir les rivalitats dels partits a través del periodisme, abans que la cosa no sortís de mare, com va passar el 2005 amb l'Estatut.

En aquell moment no se m'hauria acudit de veure els meus mestres com bestioles de piscifactoria, prematurament castrades pels jocs de poder dels partits autonòmics. La bombolla de curiositat i d'abundància que havia generat la creació de la facultat, resultava tan exòtica, tan contrària al procés d'embrutiment espiritual que fomentava la política, que tenia valor per ella mateixa —per qui volgués aprofitar-la—. Jo la vaig aprofitar durant molts anys sense sospitar que era una simple tapadora de la malla autonomista, una escena més del crim.

Tot i que no em va passar pel cap de veure els meus professors com a víctimes de res, sí que percebia una nota estrafeta en la seva energia sexual que no sabia on posar. Les pors que amagaven rere el prestigi del gran periodisme em recordaven les derrotes del país, ni que fos per contrast amb la vitalitat ingènua dels alumnes. Jo he vist unes quantes vaques sagrades del periodisme amb jerseis gastats i amples, com aquests que portaven les noies de la facultat d'història que no estaven còmodes amb el seu cos, o les amigues del meu institut que anaven de monges. Com ja es veurà més endavant, a mesura que algunes patums del periodisme refinaven la manera de vestir, també anaven dissolent la seva personalitat en el caldo de cultiu autonòmic.

El regust subtil però discordant que aquesta nota sòrdida posava en la dinàmica hedonista de la facultat, em feia sospitar. Segurament va fer que no em donés del tot, ni als amics nous que anava fent ni tampoc als professors que em feien gràcia, i que em tanqués en la lectura. Quan algú preguntava "on és l'Enric" sempre hi havia algun company que sabia que havia de respondre amb una punta de menyspreu irònic: "està llegint els clàssics a la biblioteca". Si volia ser millor que el noi dels ferros a la boca, i no acabar insatisfet i reprimit com la gent del meu entorn, havia de recuperar el temps perdut. Com que la taula de lectura que ocupava tenia una vista de primera sobre el bar, sempre sabia qui feia campana i qui anava a classe i era fàcil de trobar. (...)