He començat un llibre i voldria aprofitar l’estiu per compartir amb vosaltres l’inici del primer esborrany.

Parlat amb el Micó del meu futur magre a la Universitat. Amb l'eficiència que se li coneix, m'ha citat a dos quarts de nou del matí per dir-me una cosa que ja sabia, que les inscripcions de periodisme baixen.

- L’equilibri s’ha trencat i ara mateix no tinc classes per a un periodista com tu, que no té por d’enfrontar-se al poder per dir què pensa.

El clima s’ha tornat tan vil que els cínics ja no han de fer, ni tan sols, l’esforç civilitzatori i creatiu d'intentar dir la veritat sense insultar la intel·ligència de la gent. He fet la trucada a l’eixida, per mirar d’estabornir la mala llet amb el perfum del llessamí, que aquests dies és embafador. De tant en tant, un corrent d’aire em portava l'olor seca de les roses i eixugava l’excés de pornografia.

Diuen que quan ens morim la vida ens passa per davant. Jo sabia que el Micó enterrava la meva vida d’acadèmic perquè, a poc a poc, em retornaven les imatges dels vint anys que he passat mirant de sobreviure a la Universitat. Cada frase seva, amable i protocol·lària, era un record nou i un altre cop de pala que queia sobre el fèretre de les meves ambicions d'home pacífic i convencional, en un cementiri suavitzat per la màgia de la primavera.

Ara que el físic de la gent que té poder dona tanta informació sobre la situació política, recordo l’efecte que em va fer el seu cos el dia que el vaig conèixer. Aquell nas d’ocell tropical, penjat d’un cos reptilià, prim i resistent, em va semblar el d’un animaló capaç d’escapar-se per qualsevol escletxa, i quedar atrapat, en l’instant decisiu, per un atac pietat o d’hedonisme.

El doctor Micó és un home que es podria trobar en les situacions més fosques, però que, en darrer terme, no afegiria mai una extra de crueltat a les seves obligacions. Això ha fet que el respectés, sense deixar d’estar atent als seus petits menyspreus, que en el fons sempre han estat recíprocs. A més, es va casar amb una estudiant de la meva promoció, la Cristina Buesa, una noia intel·ligent i cridanera, que tenia la sang que a ell li faltava.

No sé què deu fer ara, la senyora Buesa; he de mirar el seu Twitter. Tinc curiositat per veure què n’ha fet de la seva vocació i de la seva força de buldòzer. Veig que el seu marit (o exmarit, ara les coses no duren com abans) escriu textos de teoria del periodisme en castellà, amb un contingut molt enfosquit per les circumstàncies. Encara que les estrelles del món digital facin veure el contrari, la personalitat i l’opinió s’han tornat un luxe. Tot treballa per ensenyorir les màquines en els debats potencialment conflictius, sobretot en els debats que enfronten Madrid i Barcelona, que són els més profunds de la Unió Europea.

Aquest periodisme de ciutats desfetes, on el remordiment i la derrota han cicatritzat en una mena de cinisme automàtic i pueril, era el periodisme que la meva facultat volia superar, quan jo m’hi vaig inscriure. No sé com s’ho faran per tornar a atreure els joves, els savis que m’acaben de defenestrar. Els darrers anys la mentalitat d’oficinista ha substituït l’èpica barata dels veterans antifranquistes que van aprendre l’ofici sota la dictadura. A poc a poc veiem que sense violència les coses també es poden destruir. El secret són les prioritats.

Amb el periodisme que s’ensenya a Catalunya no es pot organitzar una democràcia sòlida i, per tant, tampoc no hi ha perill que es faci un referèndum –o una política que no sigui un simulacre—. La culpa del que li passa al periodisme i a la universitat no la tenen només les directives europees o els gratacels corporatius. També la té l’orientació que ha pres Blanquerna des de 2010 —des que La Vanguardia surt en català i convergència diu que és independentista—. Quan érem becaris, Francesc Canosa sempre em deia que, un dia, veuria el segurata de l’entrada fumant-se un puro a la cadira del degà. Al final ha passat una cosa més subtil i potser més bèstia.

El senyor Carbonell va ser el meu primer professor a la facultat. Un dilluns a les vuit del matí de finals de segle XX va entrar a l’aula 201 i es va posar a donar classe sense molestar-se a fer callar els alumnes. Jo venia de la universitat pública. Estava acostumat a escoltar classes avorrides, però serioses, els professors d’història tenien pretensions, es pensaven que eren importants per a l’educació de les persones. D’entrada vaig demanar silenci als estudiants del meu voltant, després em vaig limitar a observar l’ofici d’aquell senyor pansit, que impartia la lliçó amb una indiferència burocràtica de novel·la kafkiana.

Si algú m’hagués dit que aquell mestre prematurament envellit era un peix gros del PSC i que arribaria a convertir-se en degà, m’hauria posat a parlar més que els altres. El Carbonell és gairebé tan alt i tan prim com el Micó, però és tan flegmàtic que de vegades sembla que pel seu cos no hi passi l’electricitat. Micó ve de València, que ja sabem que és un Vietnam; Carbonell és un cortesà de la Barcelona que remena les cireres, ha sortit d’aquesta Catalunya rica i buida, que ha convertit l’avorriment en un negoci i una armadura protectora.

Carbonell i Micó són dues figures perifèriques en el meu món, però fan bona parella per començar a explicar per què la universitat em va canviar la vida. Carbonell beu a galet de la hipocresia de les elits europees, és una reminiscència de l’imperi hispànic somiat pels catalans; Micó s'alimenta de l’oblit i la misèria dels pobles vençuts del continent. Entre aquests dos mons, Espanya i Europa han anat desertitzant l’espai on habitaven les masses d’homes lliures disposats a creure en alguna cosa que no es pugui destruir amb un estigma o amb un algoritme —per dir-ho en el llenguatge corregit de l’època—.

La darrera vegada que vaig passar pel despatx del Carbonell, se li va escapar de dir-me, mentre em feia un cafè a la Nespresso: "Jo no tinc res contra tu". Potser estava influït per algun comentari del Fèlix Riera, que és un intermediari de la pasta del Micó, que no ha perdut encara la capacitat d’emocionar-se. Jo tampoc no tinc res contra ell ni contra cap de les persones que aniran desfilant per aquesta història de redempció i renaixement, escrita a tocar de la mort de tantes coses. Les guerres no esclaten per motius personals, tot i que els motius personals les empetiteixin i les facin més brutals.

Una de les paradoxes del fracàs del procés d’independència és que anirà desfent el sistema de creences i de coneixements que ens lligava a Espanya. A mesura que la intempèrie avanci, s’imposarà la temptació de matar tot el que és gras. Per sobreviure sense haver de vendre l’herència dels pares, haurem d’apujar moltes apostes. Jo mateix no vaig pensar mai que sentiria la necessitat d'arrossegar la meva universitat fins al camp de batalla. Igual que he fet amb la família, amb la universitat estava disposat a defensar les ficcions que fessin falta. Al capdavall, m’ha donat eines i temps per aprendre a escriure. 

Suposo que, a diferència del que passa amb molts artistes del món que se’n va, el meu problema personal és difícil de vendre. El meu pare no era un borratxo, ni un bandarra, ni maltractava la meva mare. Els meus pares s’estimaven, però creien fermament en els polítics i en els professors de la universitat que ara intenten destruir tot allò que ells defensaven i m’han pogut deixar d'herència. Arribats en aquest punt, si he de continuar vivint en una guerra, prefereixo que la guerra sigui oberta. Posats a fer, prefereixo que sigui la història la que decideixi qui enriqueix el patrimoni i qui li treu valor. 

No em sap greu de posar noms, només espero que si em deixo algú no se m’ofengui. Barcelona no és París, i seria un senyal de decrepitud donar lliçons de periodisme i després mirar d’escriure com si encara no tinguéssim Twitter.