Apujo la persiana. Molt de sol i molta calor. I, com si fos el primer dia d'escola després de les vacances, des de la nit anterior tot a punt a la cadira de l'habitació. La robeta per anar a fer esport allà ben posadeta i, en comptes del plumier amb els llapis de colors a lloc i la goma i la maquineta situats en la seva goma elàstica corresponent, la bicicleta ben greixada i amb les rodes ben inflades. I au, al carrer com si no hi hagués demà!
Quin bé de Déu de gent! Eren 2/4 de nou del matí però semblava la mani de l'onze de setembre. Hi havia més gent practicant esport que esport per ser practicat. I m’ha tornat a passar una cosa que havia notat conduint cotxe i moto (ja sap que els periodistes ens hem pogut moure aquests dies per anar a treballar). I el que he notat és que 1/ em falten reflexes i 2/ acostumat a mirar coses relativament a prop, als espais oberts he perdut referències. Sobre el punt 1 em passa que acostumat a conduir sol, sense ningú, per carrers, autopistes i rondes diverses, quan de sobte hi ha tanta gent, sembla com si em faltessin ulls per controlar tant de moviment. I pel 2, quan obrin les òptiques, que no sé quan serà, per si de cas hi aniré a repassar-me la graduació de la vista.
Però, com que part de la meva feina és parlar sense saber de res, ara faré de psicosociòleg expert en comportaments humans. Una de les coses que he comprovat de la desfilada humana d'aquest matí és que la gent s'observava. I en aquesta apreciació hi coincideix el meu apreciat Jaume Grau. Hem estat molts dies veient les mateixes cares i sota de la cara hi havia xandall o pijama. I avui, per fi, hem vist gent diferent!!! I vestida diferent! I molta! Altes i baixos, rossos i morenes, plenetes i primets (i viceversa) amb cabells curts, llargs o sense... I això ens ha alegrat la vista i els cromosomes de la diversitat. És una miqueta com els Borbons i l'endogàmia. De la mateixa manera que a ells els va caldre barrejar les sangs per no acabar encara pitjor, a nosaltres ens cal diversificar la vista.
I, parlant de vista... Quan després de l'esport ha arribat la segona part de l'activitat sabatina, aquesta consistent en fer molta cua per comprar, i donzelles i fadrins s'han abillat amb les seves corresponents mascaretes que fent esport havien desaparegut, m'he adonat que és com si duguéssim una mena de burka. I aquest burka que ens haurem d'acostumar a transportar amb nosaltres sí o sí està servint a alguns per tapar escàndols que en altres moments estarien fent tremolar els ciments del règim. O no. Apunti els noms: Joan Carles l'emèrit i Villarejo el comissari.
Comencem pel rei “campechano”, una expressió castellana definitòria d'un tarannà que semblaria que traduïda al català quedaria desvirtuada o sense força. Ans al contrari! La paraula catalana és trempat, i li va clavada! En els dos sentits de l'expressió. Per tant, després que el trempat rebés aquella simpàtica comissió de 100 milions de dòlars per part del no menys simpàtic règim de l'Aràbia Saudita, tema del qual encara n'esperem alguna explicació de la Casa Real, a part de reconèixer la seva veracitat via son fill renunciant a l'herència, ara arriba “La maleta de Bahrain”. Segons hem sabut ara, el gestor del trempat, el senyor Arturo Fasana (el nom és SEN-SA-CI-O-NAL), va confessar fa dos anys que sa majestat se li havia presentat l'any 2010 a Ginebra amb una maleteta que li havia donat el sultà de Bahrain i on hi havia 1,7 milions d'euros.
Li recordo que arran que el comissari Villarejo fes pública la cinta on Corinna Larsen li deia que el trempat havia comès diversos delictes, entre els quals el de blanqueig de capitals, el fiscal suís que porta el cas va demanar informació a l'Audiència Nacional espanyola i que la resposta va ser arxivar la peça perquè el trempat és inviolable. I això ens obre les portes del món Villarejo, el comissari que treballant de policia va aconseguir tenir 50 immobles i uns 17 milions d'euros de patrimoni. Això a falta de saber què més té aquest home amagat en diversos paradisos fiscals.
Però les mascaretes-burka també ens han tapat aquesta setmana el jutge Manuel García-Castellón, que porta el cas contra el comissari, aixecant el secret de sumari sobre la documentació que li va ser intervinguda al policia al moment de la detenció. Però, ai las, en queda exclosa la carpeta amb “les suposades funcions assignades a José Manuel Villarejo els anys 2013 i 2014” perquè és informació “susceptible d'estar legalment classificada” i “pot afectar la defensa i la seguretat de l’Estat”. Ai carai. I de què va aquesta carpeta? Ja s’ho imagina, oi? Exacte, de l’Operació Catalunya! Visca, ha guanyat un apartament a Torrevella, Alacant!!!
Sí, és la carpeta de quan Villarejo i el comissari Eugenio Pino treballaven a les ordres directes del ministre Jorge Fernández Díaz i rastrejaven informació comprometedora de polítics indepes. I de no polítics també. Feines “fetes de forma prospectiva i sense control judicial per tractar-se de funcions relacionades amb la intel·ligència”. I també és la carpeta on hi surt quins “col·laboradors” cobraven diverses quantitats “en bitllets de 500 euros”. Una carpeta que no veurem. Ooooooooooooh, ha perdut el cotxe!!!
Però l'activitat sabatina ha tingut un tercer entreteniment consistent en seguir les rodes de premsa de Pedro Sánchez, Quim Torra i Pere Aragonés. “Per què els esmenta a la vegada, senyor ajuntalletres? Que han sortit tots tres junts?”, em pregunta ara vostè. Doncs sí, però no. Han sortit junts, però per separat. O sigui, de les 24 hores que té el dia, han decidit que sortissin tots tres a les tres. Del migdia. Sánchez per una banda i Torra i Aragonés per una altra. Un gran regal pels periodistes que tenen quatre ulls i quatre orelles, però un despropòsit pels que només en tenim dues de cada cosa. I això ha provocat un moment memorable a la Televisió de Catalunya. Aquests dies TV3 i el 324 fan una programació conjunta. Menys avui, que el primer canal oferia la roda de premsa “catalana” i el canal informatiu “l'espanyola”.
I ara marxo, que em toca la franja esportiva del vespre-nit. Abans, però, esment pel cas del famós concert que s'havia de fer als terrats de BCN, que organitzava l'ajuntament de la ciutat, però que quan ahir a mitja tarda la cosa es va començar a girar, ha acabat aquest matí amb l'alcaldessa Colau dient que era cosa de El Terrat i que finalment ha mort. El concert. Quan les coses comencen malament, normalment tendeixen a acabar malament. I poden acabar encara pitjor. I encara falta que ens expliquin en que es gastaven els famosos 200 mil euros de pressupost que va començar sent públic, que es va fer sense concurs i que al final assumia la productora. Bé, o potser no ens ho expliquen perquè és una altra d'aquestes carpetes que queden tapades per la mascareta-burka.