Nit del dilluns 23 d'octubre del 2017. El propietari d'un local de la zona del Born de BCN decideix trucar els Mossos perquè set clients, dos dels quals en evident estat d'embriaguesa, llencen ampolles, agredeixen un cambrer, molesten la resta de clients, no volen a pagar les consumicions i quan els neguen una última ronda perquè és hora de tancar, la seva resposta és començar a cridar “¡Somos la puta ley aquí en Barcelona! ¡Cerraís y abrís cuando decimos nosotros!”.

Els propietaris del local, d'origen italià, també denuncien que, parlant entre ells, els clients problemàtics els confonen amb catalans i que els exigeixen parlar en espanyol perquè “Barcelona es España”.

Quan els Mossos arriben al lloc dels fets passen dues coses: 1/ són rebuts amb crits de “ratas” i “putos catalanes” i 2/ descobreixen que els 7 clients són agents del Cuerpo Nacional de Policia (CNP) fora de servei i que un d'ells és inspector en cap d'una unitat d'antidisturbis. Sis mesos després, el senador de Bildu Joan Iñarritu pregunta al Gobierno per la qüestió i la resposta és que va ser un petit incident causat per la desaparició d'un mòbil. I el tema va acabar en no res.

Matí del dimecres 9 d'octubre del 2019. O sigui, avui. El Tribunal Suprem comunica la revisió de la sentència del conegut com a Cas Altsasu i retira l'agreujament per discriminació, cosa que rebaixa lleugerament les penes de presó que ara van de l'any i sis mesos als nou anys i sis mesos. Manté, però, els delictes d'atemptat a l'autoritat, lesions, desordres i amenaces. En el seu moment, la Fiscalia de l'Audiència Nacional va arribar a demanar-los ser condemnats per terrorisme. Per cert, resum del cas Altsasu: dos grups de persones, l'un format per guàrdies civils fora de servei amb les seves parelles i l'altre per joves del poble, es barallen en un bar d'aquesta localitat. Aquest tema, però, i com vostè ja coneix, no va acabar en no res. Perquè hi ha baralles de bar i baralles de bar. I la justícia és igual per a tothom i per alguns tothoms més que pels altres.  

Migdia del dimecres 9 d'octubre del 2019. O sigui, també avui. La Guàrdia Civil celebra a la caserna de Sant Andreu de la Barca l'acte de celebració de la seva patrona. I el cap del cos a Catalunya, Pedro Garrido, aprofita per deixar anar davant de tothom que “Las pretendidas sonrisas revolucionarias se convierten con más facilidad de la que cabe pensar o desear en tan solo el rictus que disimula el odio y la mezquindad capar de generar destrucción, dolor y sufrimiento bajo la justificación de una causa que la ley no contempla”. I seguidament, el director general de la benemèrita, Félix Vicente Azón, decideix comentar la decisió del Parlament de demanar la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya amb un “Vamos a tomar todas las medidas necesarias para que dicho acuerdo no tenga transcendencia alguna. Es decir, estemos tranquilos que vamos a seguir en Cataluña”.

Li recomano mirar-s'ho tot en aquest enllaç, però sobretot el minut 2.33 i per veure la cara que fa el Fiscal Zaragoza, recordat pel seu paper protagonista durant el judici al Suprem.

Els primers incendis provocats per tanta diplomàcia no han tardat gaire en arribar en forma d'abandonament de l'acte. I els bombers que ara intenten apagar les flames tampoc. Però no pateixi que no passarà res. O al menys no passarà el mateix que hauria passat si el to i el contingut del discurs l’hagués fet el major dels Mossos i referit a les actuacions de la Guàrdia Civil l’1-O. Com per posar un exemple a l'atzar. No se si m'explico, oi?

En tot cas, no se'n vagi encara perquè falta comentar dues imatges vistes durant la distesa i alegre celebració. La primera la del ja citat fiscal Zaragoza parlant amigablement amb el famós senyor Tácito, un tinent coronel de la Guàrdia Civil que anava fent piulades impròpies de la seva responsabilitat i amagat darrera d'un pseudònim. Naturalment, no va passar res. Només faltaria. Tácito, l'autor intel·lectual de l'estructura que va permetre jutjar l'independentisme i que aviat permetrà les condemnes-escarment. Tàcito, qui per cert també va participar en allò que van anomenar judici. 

La segona imatge és la de dues de les medalles que s'han atorgat. L'una, a títol pòstum, pel jutge del 13, qui va donar estructura jurídica als informes de Tácito. I l'altra a la famosa secretària judicial del mateix jutjat, la que va haver de fugir de la seu del departament d'Economia saltant d'un terrat a l'altre. I de l'altre al següent. I del següent al de més enllà. Una senyora que va demanar anonimat perquè patia per la seva integritat si la seva imatge es feia pública i que avui s'ha presentat a recollir la medalla davant de nombroses càmeres de TV, de fotògrafs de premsa i de particulars de tota mena. Un anonimat poc anònim, vaja. Al menys avui. Li deu haver fet il·lusió anar-hi. Suposo. Tanta com per deixar de ser anònima.

Per cert, no hi ha hagut medalla per la magistrada Mercedes Armas, la que va demanar que l’1-O hi hagués proporcionalitat i la de la interlocutòria sobre les escoles que tant va enutjar el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. Ella no té dret a medalla. I no passa res.