"La història explica el que va succeir; la poesia, el que havia de succeir"
Aristòtil
Acaben de sobreviure a un esdeveniment històric més. La història ens empaita i oblida que Montesquieu mateix ens va dir que és més feliç el poble que no fa història o que la fa avorrida. D'aquí la maledicció xinesa que ens ha caigut, amb això de viure temps interessants. És curiosa l'obsessió presentista per la història que ens assola, a nosaltres o als nostres governants i els nostres mitjans de comunicació. Tot és història abans de ser-ho. Les desgràcies esdevenen fets històrics, com si la condició de ser recordats allunyés les angoixes en què ens submergeixen: pandèmia històrica, apagada històrica, erupció històrica, inundacions històriques, invasió històrica, eclipsi històric, memòria històrica, el costat bo de la història.
Part de la població viu sumida en el FOMO (Fear Of Missing Out) de no perdre's la història. Fer història és l'última moda en matèria de pervivència, oblidant que no som sinó brins de pols en l'esdevenir dels segles i que la història és el pòsit destil·lat d'aquest transcurs dels nostres dies que per a nosaltres no és sinó la vida. I corrent per no fer història, la fem sense voler, provocant esdeveniments sociològics que algun dia, enllà dels temps, algú estudiarà per convertir-los en història. Tot el que fem per pertànyer-hi és esforç en va. La història que visquem l'explicaran altres sense que nosaltres tinguem res a fer o a dir en aquest afany. És megalòman l'esforç de pretendre construir-la o incrustar-nos en les seves pàgines. I això desficia Pedro Sánchez, que, com sabem pel ministre fugaç Máximo Huerta, quan va acudir a presentar la seva dimissió forçada a la Moncloa, va ser interromput per l'egocèntric, que es preguntava en veu alta com passaria ell a la història, quin seria el seu llegat en comparació amb el d'altres presidents. Després, pels seus fets, hem comprovat que, en realitat, això seu no era sinó un torcebraç retòric a la història.
És un adamisme contemporani considerar que tot el que ens passa a nosaltres és únic, primigeni, inexplorat, com si totes les nostres desgràcies no haguessin succeït en la llunyania dels segles i no haguessin de tornar a succeir. És un narcisisme individual i social creure que la nostra contemplació dels fets els transformarà per als homes del futur, com si la nostra presència els dotés de legitimitat. No és res de nou. Suposo que els homes i les dones que s'amuntegaven per veure entrar els cèsars invictes o que victorejaven reis i emperadors en les noces o entronitzacions també pensaven que contemplaven un esdeveniment sense parió i, com sabem, als ulls de la història, només són un difús decorat que no canvia gens el sentit del que ha succeït, excepte, òbviament, si parlem de les revolucions, en les quals ningú no va participar per tal d'esdevenir part de la història, sinó per canviar els presents, que era i és el que, sens dubte, importa.
D'aquest ús modern de la consciència històrica ens hauria de preocupar l'esperit de ramat que comporta. Perquè no hi ha dubte que, per part d'unes i altres forces, aquesta consciència de transcendència de l'humà s'utilitza per mobilitzar-lo o per aturar-lo o per dispersar-lo. Tant si et llancen sobre un eclipsi com si fos qüestió d'estat com si et llancen contra una frontera a pit descobert per complir els seus somnis de poder. Fas història per a ells. Als periodistes sempre se'ns ha anomenat —no sé si en to jocós— notaris de la història; acuitats per la missió perpètua de ressenyar els esdeveniments consuetudinaris que succeeixen pel carrer, que va dir Machado. Potser per això som plenament conscients que la nostra ocupació, com la dels nostres coetanis, és l'ara i que només després d'aquest destil·lat de temps i pols que precipita en arxius, hemeroteques i biblioteques, algú el desempolsarà per donar-li el sentit i el context adequat que avui dia amb preu feines assolim.
És un adamisme contemporani considerar que tot el que ens passa a nosaltres és únic, primigeni, inexplorat, com si totes les nostres desgràcies no haguessin succeït en la llunyania dels segles i no haguessin de tornar a succeir
I quan tot això s'esdevingui —allà en segles venidors sobre els quals només podem sospitar relats, ficcions i imaginació— tot serà reinterpretat una vegada i una altra per éssers que ens seran semblants i alhora tan diferents com ho som nosaltres respecte d'un grec clàssic. Ho llegiran amb els seus ulls, als quals és possible que tot el que ens va semblar inefable a nosaltres, els sembli rutinari. Què en pensarà un home que viatgi a Mart o potser a un altre planeta per conèixer els seus nets del fet que nosaltres flipéssim en massa amb un eclipsi de Sol? O potser a un que visqui enterrat en una sitja de formigó fins a esperar que el planeta es netegi de radiació li semblarà d'allò més evocador. Què en podem saber nosaltres, de la història?
Per descomptat, no podia faltar en l'equació el percentatge de persones que decideixen restar al marge dels fluxos de les masses. No fent el que fa tothom, també fan el que s'espera, perquè cap de nosaltres pot actuar amb total originalitat en ser esclaus de la nostra pròpia naturalesa. Hom corre cap a l'eclipsi o l'ignora. Cap de les dues actituds és nova ni històrica. Hem d'assumir, tots, fins i tot el nostre president, que és la història la que tria els seus fills, excepte en el cas dels qui emprenen grans gestes guerreres, polítiques o intel·lectuals, i ni tan sols aquests ho tenen clar. La Història tria també entre ells i arracona científics preclars i en dona llurs èxits a altres, oblida dones la presència de les quals va canviar el rumb de les coses per traspassar la seva glòria a homes que els van ser estimats o odiats, deixa a la cuneta uns reis i n'enalteix d'altres i submergeix en el fang de la memòria de la majoria els noms de tants governants que avui ja només són el nom d'un carrer que gairebé ningú sap per què els van dedicar.
Vaig venir fugint de la història i amb la història m'he topat. Amb la de debò. M'assetja a cada vila, a cada paisatge, a cada columna dreta davant del mar. La història que va ser d'un poble i que certament va esdevenir també la nostra. I així —em perdonaran— els remeto aquesta reflexió just mirant el canvi de corrents d'aquest estret que tant va fer pensar l'estagirita just abans de morir. Allò seu, amics, sí que va fer història. Com a fills pròdigs tornem a ell i a la poesia.