Des dels tristos dies de l'11M, intuïm que els serveis d'intel·ligència i les forces i cossos de seguretat de l'Estat no sempre són del tot lleials i que, en conseqüència, poden, si s'ho proposen, entorpir la tasca dels nostres governants d'assegurar la nostra integritat i la del territori del nostre país. Els límits a aquesta temptació els posa la consistència moral de cada persona i la general del col·lectiu en què s'integra, però sobretot la dels seus comandaments operatius i la seva sintonia amb la direcció política última.
Com que els qui ens governen saben com d'allargada va ser l'ombra del ministre Rubalcaba i com de molt diligents van ser alguns mitjans de comunicació a aprofitar la conjuntura de l'enorme malaptesa (i ingenuïtat) del tàndem Acebes-Aznar, ara poden fantasiejar (o fins i tot encertar) amb l'eventualitat que la jutgessa de l'Audiència Nacional o el comissari a qui va encomanar amb ordre de secretisme l'informe sobre el que va passar a Ceuta en la instrucció que segueix arran d'una denúncia de Iustitia Europa (aquests advocats que són fatxes o esquerranosos segons sigui el destinatari de llur fúria processal) hagin actuat amb traïdoria contra el ministre Marlaska i contra el seu cap últim, el president del govern espanyol. Ja saben que només veiem en altres els defectes que estan en nosaltres.
80.000 caminant durant quaranta quilòmetres per territori marroquí són quantitativament una allau, geopolíticament una invasió i políticament un fracàs del govern espanyol
Tots saben que fan el que critiquen i que critiquen el que fan. Però al ciutadà particular que no és hooligan d'un o altre, a més d'un ús auster dels recursos públics (cosa que ja veiem que no succeeix i on tots creuen que els luxes propis són més justos que els de qui tenen al davant), l'únic que li interessa és la informació. I de la informació sembla deduir-se el que ja intuíem: que 80.000 caminant durant quaranta quilòmetres per territori marroquí són quantitativament una allau, geopolíticament una invasió i políticament un fracàs del govern espanyol, per acció o omissió, el més gran, el pitjor des del 23 de febrer de 1981. Ni tan sols els atemptats jihadistes, amb tot el dolor i mort que han causat al nostre país en diverses ocasions, poden comparar-se amb això, que és, a més, una vergonya humanitària, un fracàs burocràtic i jurisdiccional en temes d'asil i un estat d'excepció no declarat, però material, per als ceutins, que s'han vist confinats per salubritat, seguretat i emocionalitat devastades.
Si no és veritat el que diu l'informe, malament per a les institucions. Si és veritat, pitjor per a l'Estat. El ressò del silenci europeu esdevé més gran si recordem que la seva direcció ha sortit en tromba a queixar-se pels atacs amb drons bèl·lics que sembla haver dirigit Rússia —tot i que ho nega— cap a la ciutat de Leipzig. És que Espanya és menys que Alemanya? És que Ceuta és menys que Leipzig? Potser qui és menys que tots és Pedro Sánchez, el de les quimeres internacionals, en el darrer pas abans de l'estimball.