Va haver una època en què, de les moltes maldats que se li atribuïen a l’independentisme (i per tant qüestionar l’statu quo), una era que trencava famílies i especialment el dia de Nadal o -si aquell dinar no s’havia aconseguit la ruptura- l’endemà, per Sant Esteve. Allò que no havia aconseguit els diners, les herències mal repartides, o que ton germà va a veure molt menys a la mare a la residència que no pas tu ho va aconseguir el simple fet de dir que preferies una Catalunya estat a una Catalunya comunitat autònoma. En el moment més culminant del Procés, el debat de fons era estrictament democràtic: si Catalunya, com a nació, tenia dret a decidir el seu futur a través de les urnes. Plantejar això era ofensiu i dividia famílies. I un cop més -i mai convindria cansar-se de repetir-ho- cal recordar que la resposta d’Espanya va ser pegar: pegar per votar. I tot l’aparell mediàtic, polític i cultureta espanyol es va dedicar a presentar -fins i tot amb algunes cròniques fetes des de Madrid- que el clima a Catalunya era tan irrespirable que hi havia famílies que no es parlaven per no afrontar una discussió sobre l’1 d’octubre.

Aquest relat cunyat, i mai millor dit, va tenir fins i tot cobertura pretesament intel·lectual quan des de les esquerres espanyoles es va acusar l’independentisme d’haver despertat el feixisme que portava 40 anys adormit. Vaja, que Vox va néixer com a conseqüència d’haver plantejat que els ciutadans de Catalunya tenien dret a escollir, mitjançant el vot, la seva relació administrativa amb Espanya. Va ser una època molt divertida perquè es van arribar a nivells de contradicció que fregaven el surrealisme, com quan es deia que a Catalunya hi imperava el pensament únic però -simultàniament- la societat estava dividida. O ja més tard, quan es va aconseguir acusar a l’independentisme de no tenir res preparat per la independència i al mateix temps de tenir els seus líders empresonats i exiliats per haver-ho preparat tot. 

Fa uns anys, les urnes era el què dividia les famílies; ara n’és l’antídot. Curiós si més no

El cas és que aquesta mateixa setmana ha sortit un informe, Atles de la Polarització 2025 que conclou que un 14% de la població espanyola ha trencat amistats o relacions familiars per motius polítics durant l’últim any. A més, moltes persones enquestades en aquest estudi declaren haver evitat converses polítiques, abandonat grups de Whatsapp o viscut discussions intenses amb familiars i amics, cosa que evidencia un clima de tensió en l’àmbit privat. L’Atles de la Polarització 2025 mostra que la polarització política a Espanya té conseqüències emocionals i socials directes que van més enllà del debat d’idees. La política s’ha convertit en un element identitari que genera emocions negatives, rebuig i distància interpersonal, especialment entre persones amb opcions polítiques diferents.

Les dades confirmen a més que la diversitat d’amistats redueix la polarització afectiva: tenir relacions amb persones de diferents opcions polítiques disminueix el rebuig i la percepció de divisió social. Per contra, els cercles tancats reforcen l’hostilitat i el distanciament. Vaja, que els comportaments sectaris condueixen a pensaments negatius quan no destructius i viceversa, els pensaments negatius condueixen a tendències sectàries. En relació a això, l’emoció més freqüent associada al consum d’informació política és directament l’enuig, fet que contribueix a un estat general de fatiga i irritació que es trasllada a les relacions personals. En conjunt doncs, la polarització política està erosionant vincles familiars i d’amistat, tot i que la persistència de relacions ideològicament diverses indica que encara hi ha marge per reduir la fractura social. I, oh sorpresa, el què es recomana per reduir la fractura social, familiar i emocional és, justament, tenir una bona salut democràtica, és a dir, fer un ús saludable i freqüent de les votacions. Just allò que fa uns anys era el què trencava les famílies, les urnes, ara n’és l’antídot. Curiós si més no. Viure per veure.