La nació escocesa, referent atlàntic de civisme, europeisme i impuls democràtic, celebra avui, 7M, unes eleccions nacionals que constituiran un plebiscit sobre la seva pròpia existència com a subjecte polític. No es tracta d'una simple renovació d'escons al Parlament de Holyrood, sinó del dia de l'atac d'un populisme britànic extremista que pretén convertir Edimburg en una sucursal de la dreta més xenòfoba i uniformadora de Westminster.
El sistema electoral escocès constitueix una estructura de proporcionalitat electoral dissenyada per al consens, allunyada del sistema de majories de Londres. Dels 129 diputats que integren el Parlament, 73 són triats directament per majoria simple a cada circumscripció, mentre que els 56 restants són triats mitjançant el sistema proporcional D’Hondt a través de candidatures regionals plurinominals. Un element correctiu fonamental de l'elecció per majoria que sembla que continuarà prioritzant el sobiranisme de l'Scottish National Party (SNP). Però ara, aquest model, que durant dècades ha afavorit les coalicions estables, s'enfronta a la paradoxa que l'auge del populisme extremista podria atomitzar la cambra fins al punt de bloquejar-la, afavorit per la immobilitat dels conservadors i els laboristes.
L'SNP, liderat per John Swinney, cerca de revalidar la seva hegemonia històrica com a únic garant d'una Escòcia sobirana i socialdemòcrata. Enfront d'ells, laboristes i conservadors apareixen com a còmplices d'una política britànica que ja no ofereix solucions al nord del Tweed. Però el fet inquietant d'aquests Idus de maig del 2026 és l'erupció volcànica de la branca escocesa del Reform UK de Nigel Farage, que amenaça de concentrar tant el vot de descontentament com el dels sectors més viscerals de l'unionisme.
Les últimes enquestes reflecteixen un escenari de polarització absoluta. Després d'un període significatiu de desgast i canvis de lideratge (Swinney és el tercer first minister de la legislatura que finalitza, després de Nicola Sturgeon i Humza Yousaf), l'SNP sembla haver aconseguit estabilitzar-se entorn del 34-35% de la intenció de vot a les circumscripcions uninominals, però es troba en perill enfront del Reform UK a les circumscripcions plurinominals regionals, on el partit de Farage ha aconseguit un inusual 20%. Les enquestes indiquen que un de cada cinc escocesos podria optar pel vot populista d'extrema dreta, impulsat per un missatge que combina el nacionalisme supremacista britànic amb una feroç crítica a l'agenda progressista de la sobirania escocesa.
Per què les eleccions es van convertir en una lluita entre el first minister John Swinney i l'ombra de Farage? Perquè l'SNP és avui l'única estructura institucional capaç de resistir l’assimilacionisme. Swinney, amb la seva imatge de gestor assenyat i "estadista", personifica una Escòcia que vol decidir per si mateixa. A l'altre extrem, Reform UK no pretén governar Escòcia per a millorar-la, sinó desmantellar, des de dins de l'autonomia, la desigualtat i el benestar social, atacant la identitat política pròpia de la nació, de la mateixa manera que la ultradreta espanyola ataca Galícia, Catalunya i Euskadi.
La lliçó, per a Catalunya, Euskadi i Galícia, és clara: la integració i inclusió socials i el progrés econòmic només són possibles a partir de l'afirmació nacional
És difícil —però no impossible— que l'SNP obtingui la majoria absoluta (65 escons). Per això, un pacte de legislatura amb els Verds escocesos serà molt probablement necessari. El més assenyat seria que el sobiranisme canalitzés els seus vots a les circumscripcions regionals per a consolidar aquest possible soci polític, ja que és molt difícil per al guanyador de les circumscripcions uninominals obtenir un bon resultat a les circumscripcions regionals de representació proporcional, a causa del caràcter correctiu de l'escrutini en aquesta mena de districtes plurinominals respecte a l'obtingut pel partit majoritari a les constituencies uninominals.
Si el nacionalisme democràtic de l'SNP, liderat per Swinney, no frena la demagògia de Farage, el Regne Unit entrarà en una fase de desenfrenada recentralització. Per això, aquest 7M l'antiga Caledònia no només elegeix a 129 diputats, sinó que opta per continuar sent el motor d'una Europa de nacions o convertir-se en el parc temàtic d'una Anglaterra que sembla mirar cap al passat.
També aquest 7M Gal·les celebra eleccions al seu Parlament (Senedd), en què també s'enfrontarà a una prova existencial en un context de mutació institucional sense precedents. Aquestes eleccions són les primeres regides per la reforma electoral (Senedd Cymru Act), un moviment per a aprofundir la democràcia que augmenta el nombre d'escons de 60 a 96 (sí, allà creuen que una representació més gran dedicada a temps complet al control de la governança pública i a la transmissió de les demandes ciutadanes beneficia la democràcia i l'economia del país) i que estableix un sistema de representació proporcional mitjançant el mètode D'Hondt a cadascuna de les 16 circumscripcions, que trien 6 representants cadascuna en candidatures tancades que han d'alternar entre homes i dones.
Forces en plena redefinició competeixen a l'escenari polític. La filial gal·lesa del laborisme britànic, que ha exercit una hegemonia gairebé orgànica des de 1999, any en què va començar a funcionar l'autogovern (després que la ciutadania ratifiqués en referèndum la devolution), es presenta avui com una estructura esgotada, afeblida per una gestió erràtica i per l'esfondrament dels serveis públics. Per part seva, la branca gal·lesa dels conservadors tories està presenciant la seva pròpia irrellevància, devorada per una criatura a la qual ells mateixos han alimentat: Reform Wales, filial antigal·lesa del Reform UK. En aquesta conjuntura, el sobiranista Plaid Cymru de Rhun ap Iorwerth s'erigeix en l'únic baluard de racionalitat nacional i ciutadana enfront de l'impuls nihilista i filofeixista que, com a Escòcia, amenaça les institucions de Caerdydd (Cardiff).
No ha de subestimar-se el perill que representa el programa de Reform UK per al país. Sota el fals lema de "llibertat" i la seva aparent preocupació per l'augment del cost de la vida, s'amaga una agenda per a desmantellar l'autonomia, els serveis públics i la sanitat pública (National Health Service, NHS), així com un populisme xenòfob que busca convertir el descontentament social en una croada no només contra la immigració, sinó fins i tot contra la diferència, contra la mateixa existència de l'alteritat. El seu discurs, farcit de tics parafeixistes, proposa també a Gal·les una agressiva recentralització a favor de Londres i la criminalització de la immigració com a única resposta a una crisi que, en realitat, és d'índole econòmica. És la dreta radical la que va provocar el fracàs del Brexit i la que ara pretén que Gal·les renunciï a la seva pròpia existència política per a dissoldre's en una Gran Bretanya uniforme i regressiva.
Les enquestes dels últims dies confirmen un canvi de paradigma sísmic. Ens enfrontem a un empat tècnic d'infart: les enquestes de YouGov i Ipsos situen Plaid Cymru i Reform UK pràcticament empatats, amb una mica més del 28% en les seves intencions de vot (fins fa dues setmanes, els nacionalistes tenien un avantatge de tres a cinc punts), mentre que el Partit Laborista ha caigut de la seva tradicional majoria relativa fins a un insignificant 13-15% i els conservadors amb prou feines aconsegueixen el 10%. Aquesta fragmentació extrema, on el 52% dels votants encara es declara indecís, revela un Senedd on aconseguir la governança serà un exercici de complexa precisió. L'auge de Reform UK és símptoma d'una societat ferida, però la resiliència de Plaid Cymru demostra que la sobirania democràtica és el millor antídot contra la por i l'extremisme parafeixista.
La lliçó, per a Catalunya, Euskadi i Galícia, és clara: la integració i inclusió socials i el progrés econòmic només són possibles a partir de l'afirmació nacional. El benestar i la llibertat només són assolibles mitjançant l'exercici democràtic de la sobirania.