La propera tardor farà vuit anys de l’acte de sobirania més important que es recorda en la història de Catalunya dels últims tres-cents anys. Tant és així, que els seus dos principals responsables, el president Carles Puigdemont (Junts) i el seu vicepresident, Oriol Junqueras (ERC), encara no poden exercir amb plenitud els seus drets polítics malgrat que el parlament de l’Estat que va decidir perseguir-los ha decidit ara amnistiar-los. Puigdemont és encara a l’exili de Waterloo, i les previsions més optimistes no situen el seu retorn a Catalunya abans de dos anys si no vol ser detingut; i Oriol Junqueras no podrà tornar a ser candidat a unes eleccions fins al 2030. Es miri com es miri, i una vegada han estat amnistiats, és una anomalia democràtica i jurídica que el tribunal que els va condemnar, el Suprem, no accepti la voluntat del legislador i fabriqui delictes inexistents —una presumpta malversació insostenible— per mantenir-los, a la pràctica, privats de plena llibertat. Que això succeeixi quan el Tribunal Constitucional ha avalat l'amnistia, frega l'esperpent. I que el garant de la Constitució sembli presoner de la voluntat dels jutges del Suprem, diferint la resposta sobre la petició de cautelaríssimes de Puigdemont i el conseller Toni Comín fins passat vacances, només fa que subratllar la profunditat del despropòsit. El president Salvador Illa pot reobrir càtedres de català a la Xina mentre Puigdemont ha de convocar els seus fidels en la clandestinitat encara que sigui a plena llum del dia, com ha fet aquest diumenge en la celebració del cinquè aniversari de Junts, a l’altra banda de la frontera. Per això, mentre no es resolgui aquest disbarat, la presumpta normalitat catalana postprocés serà una immensa cortina de fum per tapar les vergonyes d’un Estat profundament demofòbic que, com ha succeït en altres moments de la història en general, i en la relació amb Catalunya en particular, si pogués mai no faria presoners.

Puigdemont va reunir els seus seguidors a Prats de Molló, al Vallespir, a la Catalunya Nord, des d’on, l’any que ve farà un segle, el després president Francesc Macià va liderar un intent d’invasió de la Garrotxa, al capdavant de dues columnes d’Estat català, per proclamar la república catalana. Des d’aquest escenari travessat per la història, Puigdemont va declarar que Junts és viva; i, per descomptat, ell també. Aviat farà un any, el president va llançar exactament el mateix missatge –“Encara som aquí”, amb un clar eco del “Ja soc aquí” de Josep Tarradellas– quan va aparèixer per sorpresa a l’Arc de Triomf, a Barcelona, en plena investidura d’Illa, i va marxar de nou a l’exili a Waterloo esquivant tots els controls policials coneguts i desconeguts. Aquest diumenge, es va dirigir explícitament als que han enterrat Junts “sis vegades” i encara l’enterraran una “setena”: “Que us bombin!”, va esclatar, amb justa sorna, com va ser justa la sorna de l’autor de la frase, l’exalcalde Xavier Trias. Per qui en tingui dubtes, a dins o a fora, Sánchez, Illa, Junqueras... Puigdemont, adverteix que no ha pensat a llançar la tovallola.

O Junts i ERC tornen a conjugar una estratègia comuna en clau de país o aquesta època hostil i cantelluda, plena d’arestes, l'època de Trump, Orriols i les xarxes (in)socials que inquieta Puigdemont, els passarà per sobre

“L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, va escriure Francesc Pujols. I a fe de Déu que fins ara no l'ha errat, el més citat dels nostres filòsofs. Possiblement, l'equació a resoldre és que ara ja no es tracta només de Puigdemont, o de Junts, sinó del país. O de Junqueras i ERC, sinó del país. Aquest és el repte dels dirigents i partits que es reclamen com a independentistes. O Junts i ERC tornen a conjugar una estratègia comuna en clau de país o aquesta època hostil i cantelluda, plena d’arestes, l'època de Trump, Orriols i les xarxes (in)socials que inquieta Puigdemont, els passarà per sobre.

L’independentisme haurà de convocar una mena de nous estats generals per preguntar-se si és possible tornar a revifar el somni que els seus dirigents i les seves extenuades bases invoquen o deixar-ho córrer fins que la història proporcioni una altra oportunitat. En el mentrestant, Puigdemont i Junqueras hauran de mantenir la posició. Però la pregunta és si ambdós líders poden impulsar una reflexió que ara no ha de servir per fer un altre procés sinó per tornar a situar l’objectiu –la independència– en l’horitzó de les coses possibles. O bé, s'han de limitar a gestionar el complex dia a dia sense garanties de res ni a Madrid ni a Barcelona per part dels socialistes, els presidents dels quals, Sánchez i Illa, han investit a canvi d'acords de desplegament lent o fins ara inexistent.

La pregunta és si Puigdemont i Junqueras poden impulsar una reflexió que ara no ha de servir per fer un altre procés sino per tornar a situar l’objectiu –la independència– en l’horitzó de les coses possibles

El repte de l'independentisme no és insistir en el tornar-ho a fer sinó en el fer-ho bé. I hauran de ser nous dirigents, nous lideratges, possiblement noves organitzacions i, per descomptat, noves estratègies polítiques i culturals, les que hauran de desenterrar el somni. La base social està desmobilitzada però els motius que van conduir una majoria social a sostenir durant una dècada llarga la confrontació democràtica amb l’Estat, la flama que va encendre el procés, no han desaparegut. Ni Catalunya està ben finançada, ni l’Estat inverteix el que hi ha d’invertir, ni el futur del català està garantit ni a la societat ni a l’escola, ni tampoc Catalunya pot decidir cap on orienta la seva economia o quants nouvinguts més pot integrar. Però no n’hi haurà prou amb actualitzar l’enèsim Memorial de Greuges. Caldrà formular noves preguntes. ¿Estem disposats a acceptar el país sencer, el que tenim, amb el que ens agrada i el que no? ¿O el preferim tancat i barrat al mausoleu de la història de les identitats (falsament) immaculades? En aquestes condicions, és normal que Puigdemont es pregunti si ens podem permetre col·lectivament que el futur sigui administrat pels de la motoserra, els extremistes o "arquitectes del caos", els populistes que viuen de les solucions (falsament) radicals i definitives sobre la immigració o l’habitatge. I més encara si li fan la feina als grans beneficiaris de la falsa normalitat, aquí i allà. Certament, Puigdemont és viu, el país no tant.