Tal dia com avui de l’any 1793, fa 232 anys, a París, i en el context de la Revolució Francesa (1789-1794), guillotinaven Jean Sylvain Bailly, que anteriorment havia estat president de l’Assemblea Nacional —equivalent al Parlament— (17 de juny – 15 de juliol del 1789) i batlle de París des de l’endemà de la presa de la Bastilla (15 de juliol del 1789), fins que, passats uns mesos després de la massacre del Camp de Mart (17 de juliol del 1791), la seva situació va esdevenir insostenible i es va veure forçat a dimitir (12 de novembre del 1791).

La caiguda, judici i execució de Bailly es va produir en un context d’extrema violència. Feia unes setmanes que els reis Lluís XVI i Maria Antonieta havien intentat fugir, cercant la complicitat de les potències absolutistes europees per a derrocar el règim revolucionari. Però el fracàs d’aquell pla i la revelació del seu objectiu va provocar una onada d’odi cap als monarques i un notable increment de la demanda per transformar França en una república. El 17 de juliol del 1790, amb un estat de crispació social desbocat, es va celebrar la II Festa de la presa de la Bastilla al Camp de Mart.

Durant el matí d’aquella celebració —que havia reunit unes 60.000 persones— i quan ja s’havien recollit unes 6.000 signatures reclamant el destronament de Lluís XVI, la seguretat interna d'aquell esdeveniment va detenir dues persones ocultes en actitud sospitosa, les quals van declarar que eren en aquell amagatall per a “tenir una millor vista dels turmells de les dames”. No obstant això, ningú no els va creure, van ser acusats de l’intent de provocar una mortaldat i van ser enforcats allà mateix. Poc després, la Guàrdia Nacional —dirigida per La Fayette— va dispersar la multitud.

Però a la tarda, una nova multitud —dirigida pels líders revolucionaris Danton i Desmoulins, partidaris del destronament del rei— va omplir un altre cop el Camp de Mart. Mentrestant, Bailly —que no era partidari de l’execució dels reis— havia declarat l’estat d’excepció i havia ordenat disparar contra la concentració. Quan aquesta nova multitud va omplir el pla dels Camp Elisis, la Guàrdia Nacional es va posicionar en línia de foc i va disparar contra els civils desarmats. La investigació historiogràfica estima que haurien mort entre 12 i 50 manifestants.

Aquell vespre tràgic, anomenat “Massacre del Camp de Mart”, va significar la fi política de Bailly. La pressió popular l’obligaria a dimitir quatre mesos més tard (12 de novembre del 1791) i a allunyar-se de París. Inicialment, no se li va exigir cap responsabilitat, però durant la Insurrecció Federalista (juny – desembre, 1793), on els jacobins —partidaris d’un estat centralitzat— derrotarien els girondins —partidaris d’una república federal— i l’ascens al poder dels elements més radicals del partit guanyador (el Règim del Terror de Robespierre, Danton i Marat), se'n produiria la detenció.

Bailly va ser jutjat, acusat de l’assassinat d’un nombre indeterminat de civils i condemnat a morir. Va ser executat l’endemà de la sentència, al mateix lloc on s’havia perpetrat la massacre (al Camp de Mart) i coincidint amb el segon aniversari de la seva dimissió.