La pandèmia fins i tot ha buidat els cementiris de visitants el Dia de Tots Sants, el dia dels morts. No només van haver d'anar-se'n sols, o gairebé, sense que els seus familiars poguessin acomiadar-los en la primera onada; molts dels que s'ha emportant el maleït virus -per exemple, 14.000 persones a Catalunya- ni tan sols aquest  primer de novembre han pogut ser visitats als cementiris. La distància social imposada per les restriccions sanitàries i policials als vius ha arribat també als morts.

Als cementiris, moltes víctimes de la Covid jeuen a les seves sepultures privades del ritual del record, de la memòria, de l'expressió d'afecte in situ dels seus éssers estimats. La pandèmia està passant com una piconadora per sobre de tradicions culturals i creences considerades sagrades per a molta gent, com aquesta visita als que ja no hi són, en la qual el ritual -les flors, la neteja del nínxol, el recolliment i el diàleg interior amb el mort- són una expressió ancestral del -va?- intent humà de superar la gèlida irreversibilitat de la mort. Un ritual que, com han estudiat els antropòlegs, suposa l'ús d'un artefacte cultural, d'un costum, com a mitjà per transcendir les rígides coordenades del temps, l'espai i l'existència.

Diu el filòsof Ramon Alcoberro, de qui vaig ser alumne i que a més de savi és un gat dels frares, que és difícil ser més pessimista que el seu col·lega italià Giorgio Agamben, conegut per la teoria de l'estat d'excepció i el paper de la nua vida, la vida purament biològica, com a base sobre la qual s'ha edificat la política. Doncs bé, crec que Agamben potser es queda curt. El seu diagnòstic de la situació, certament demolidor, pot seguir-se a La epidemia como política. ¿En qué punto estamos?  (Adriana Hidalgo Editora), que recull els molt polèmics articles que el pensador ha anat publicant des del minut u de la pandèmia i que poden llegir-se també al seu web. No em resisteixo a reproduir l'inici d'un d'ells, "¿En qué punto estamos?" del 20 de març del 2020 (les cursives i les negretes són meves):

“¿Qué significa vivir en la situación de emergencia en que nos encontramos? Significa, sin duda, quedarse en casa, pero asimismo no dejarse dominar por el pánico que las autoridades y los medios masivos difunden de todas las maneras posibles y recordar que el otro ser humano no solo es un contagiado y un potencial agente de contagio, sino antes bien nuestro prójimo, a quien debemos amor y ayuda. Significa, sin duda, permanecer en casa, pero también permanecer lúcidos y preguntarnos si la emergencia sanitaria militarizada que ha sido proclamada en el país no es entre otras cosas, también un modo de descargar en los ciudadanos la gravísima responsabilidad que los gobiernos incumplieron al desmantelar el sistema sanitario.(....)” 

Doncs bé, aquest text, segons assenyala Agamben a peu de pàgina, li va ser sol·licitat i després rebutjat pel prestigiós Corriere della Sera. Em sembla un exemple palmari del silenciament de les veus incòmodes que posen el dit a la nafra mentre s'obren les portes de bat a bat als falsos profetes de la llibertat en aquests temps pestífers. És cert que Agamben, al seu primer article sobre el virus, "La invención de una epidemia", del 26 de febrer del 2020, va vorejar el negacionisme. Però també ho és que ho va fer en contraposar les declaracions del Consell Nacional d'Investigació d'Itàlia, segons les quals la infecció era una mena de grip, amb l'estat d'excepció declarat per les autoritats i les duríssimes limitacions imposades a la mobilitat. En un altre passatge, Agamben conclou: “La falsa lógica es siempre la misma: así como frente al terrorismo se afirmaba que la libertad debía ser suprimida para defenderla, también ahora se nos dice que es necesario suspender la vida a fin de protegerla”.

L'assalt a la botiga Lacoste enllaça la protesta per la llibertat, sens dubte segrestada per les mesures anti-Covid, amb el vandalisme coronapijo més castís

No havia tancat el llibre d'Agamben quan llegeixo que, durant els aldarulls de dissabte a la nit a Logronyo, un grup de manifestants van assaltar i es van emportar tota la roba d'una botiga de Lacoste. És a dir, el que en altres revoltes o protestes ha estat o bé pura destrossa nihilista -contenidors cremats, aparadors trencats, llambordes arrencades-, robatori d'electrodomèstics o provisió de queviures de primera necessitat en supermercats... aquí ha esdevingut un violent simpa de polos i camises Lacoste. L'assalt a la botiga de la marca del cocodril enllaça la protesta "per la llibertat", sens dubte segrestada per les mesures anti-Covid, amb el vandalisme coronapijo més castís. Fenomen que va esclatar a Madrid en forma de caravanes de cotxes d'alta gamma i bandera nacional a l'aire impulsades per Vox en l'estrena de la "nova normalitat".

Quan la política seriosa deixa la imprescindible crítica de si mateixa en mans dels feixistes banals, els ultres de Vox i els hooligans de dreta, com els ha definit un diari suís, llavors és possible que s'enfrontin a la policia (l'ordre) i fins i tot que rebentin les botigues de Lacoste (a la mani han anat esmorzats, dinats i sopats com bé recomanava Lenin als soviets). La política democràtica està perdent el carrer, que és l'últim que podia perdre. S'està veient en els confusos aldarulls contra les restriccions per la pandèmia arreu de l'Estat, en les quals es barregen els negacionistes amb els sectors professionals afectats pels tancaments i mesures per frenar el virus.

Cal llegir el filòsof Agamben -i alguns altres, amb els seus encerts i errors de pensament i reflexió en directe, en paral·lel al que passa- per entendre per què la política ha de recuperar el control, també, d'aquests carrers buidats de cossos que s'estan convertint en teatre d'operacions dels nous feixismes. Aquí, la política, els jutges i la Guàrdia Civil estaven tan enfeinats amb les seves ràtzies d'indepes, ara d'activistes/empresaris, que no s'havien adonat que els gossos se'ls havien escapat. La democràcia també ha entrat a l'UCI, al costat de les persones afectades pel virus, els ERTO i els acomiadaments, i és urgent recuperar-la.

Als ultres, als trumpistes, als 'garrulos' parafeixistes, primer els dones el vot, després els cedeixes la defensa de la llibertat al Parlament i finalment t'ocupen els carrers

Als ultres, als trumpistes, als 'garrulos' parafeixistes, primer els dones el vot -com pot tornar a succeir demà en les presidencials a la Casa Blanca-, després els cedeixes la defensa de la llibertat en el Parlament -com en la recent moció de censura d'Abascal a Sánchez- i finalment t'acaben ocupant els carrers. I mentrestant, la teva policia estava molt concentrada a demanar la papela a la gent que ve de treballar en plena nit malgrat el teu estat d'alarma i el teu toc de queda. La democràcia sempre perd quan posa un policia a la seva porta.