L’anunci de l’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran encara no s’havia acabat de pair quan va arribar una de les primeres sacsejades polítiques. No va venir de Teheran ni tampoc de Washington, sinó d’Israel. El ministre de Seguretat Nacional israelià, Itamar Ben Gvir, una de les figures més radicals del govern de Benjamin Netanyahu, va rebutjar de manera contundent el pacte impulsat per Donald Trump i va deixar clar que l’Estat hebreu no se sent vinculat pels compromisos adquirits entre les dues potències.
“L’acord de Trump no ens obliga”, va afirmar el dirigent ultradretà en una declaració que posa de manifest les tensions que hi ha dins de l’aliança estratègica entre Israel i els Estats Units. “Israel no està subordinat als Estats Units. Som un país independent i sobirà”, va afegir.
Les paraules de Ben Gvir arriben en un moment especialment delicat per a la regió. Després de mesos de conflicte, Washington i Teheran han anunciat un principi d’entesa destinat a posar fi a les hostilitats i a obrir una nova etapa de negociacions sobre qüestions tan sensibles com la seguretat regional, el programa nuclear iranià o la situació al Líban. Però la reacció israeliana evidencia que el camí cap a una estabilitat real serà molt més complex del que suggereixen els comunicats oficials.
El Líban, punt de fricció
El Líban s’ha convertit, de fet, en un dels principals punts de fricció. L’Iran havia condicionat qualsevol acord a una aturada dels atacs israelians sobre territori libanès, especialment contra posicions vinculades a Hezbollah, l’organització xiïta que Teheran considera un aliat estratègic. Tanmateix, fins poques hores abans de l’anunci de la pau, Israel continuava executant operacions militars al país veí, fet que va complicar les negociacions i va posar en risc la signatura del pacte.
Ben Gvir, lluny d’acceptar una desescalada, defensa mantenir la pressió militar. Segons el ministre, Israel no pot permetre que Hezbollah recuperi capacitat operativa ni tornar a una situació en què grups armats actuïn a prop de les comunitats israelianes del nord. La seva posició reflecteix la d’un sector important de la dreta israeliana, que considera insuficients els acords diplomàtics i aposta per continuar les operacions fins a debilitar completament els seus adversaris regionals.
Aquest posicionament també té una lectura política interna. El govern de Netanyahu depèn del suport de partits ultranacionalistes i religiosos per mantenir la majoria parlamentària. Qualsevol concessió percebuda com una renúncia als objectius militars podria generar tensions dins de la coalició governamental i debilitar encara més un executiu sotmès a una forta pressió política.
La resposta de Ben Gvir també fa palesa una realitat incòmoda per a Trump. Tot i haver presentat l’acord amb l’Iran com un pas històric cap a l’estabilitat, Washington no controla tots els actors implicats en el conflicte. Israel, principal aliat nord-americà a la regió, manté els seus propis interessos estratègics i no sembla disposat a modificar-los automàticament per una entesa negociada sense la seva participació directa.
Així, mentre els Estats Units i l’Iran intenten vendre una imatge de distensió, les declaracions procedents de Jerusalem recorden que la pau al Pròxim Orient continua sent una construcció fràgil. L’acord acaba de néixer, però ja afronta el primer gran obstacle: convèncer tots els actors implicats que el conflicte ha d’acabar realment.