En el món del vi, hi ha una creença molt estesa: com més cara és una ampolla, millor és el seu contingut. Però és realment així? En un vídeo del compte d'Instagram @lacrimaterrae, especialitzat en consells i trucs sobre vins per al dia a dia, s'aborda aquesta qüestió amb una mirada crítica i pràctica. La creadora del contingut cita la reconeguda crítica enològica Jancis Robinson, una de les veus més respectades del món del vi, que explica que el preu no sempre és un reflex directe de la qualitat, sinó del lloc que ocupa aquesta ampolla dins del mercat. I aquí és on entra en joc un truc que pot canviar la nostra manera de comprar vi.
Quant ha de costar una ampolla de vi per encertar?
Robinson sosté que, si imaginem una línia que va de 0 a infinit euros, els diners que paguem per una ampolla es reparteixen de manera molt diferent segons el tram de preu. A la franja més baixa, el que realment estem pagant no és el vi en si, sinó l'envàs, la distribució, els impostos, l'etiqueta i el marge comercial. És a dir, en vins de menys de 10 o 12 euros, la qualitat del producte sol quedar relegada a un segon pla, perquè bona part del cost es destina a aspectes que no tenen a veure amb el contingut de l'ampolla.
A l'altre extrem, en els vins excessivament cars, entren en joc altres factors. A partir de certs preus, el que es paga ja no és tant la qualitat del vi com l'exclusivitat, el prestigi del celler, la limitació de producció o el valor simbòlic associat a la marca. Són vins que sovint funcionen com a peces de luxe o inversió, però el sabor dels quals no sempre justifica la diferència de preu respecte a altres ampolles més assequibles.
Això no vol dir que no hi hagi vins magnífics per sota dels 10 euros
Aleshores, on és el punt d’equilibri? Segons aquesta teoria, la franja entre els 12 i els 40 euros és la que ofereix la millor relació qualitat-preu. En aquest rang, cada euro addicional que paguem es tradueix en una millora real: millors grans de raïm, vinificacions més acurades, botes de més qualitat i cellers amb projectes sòlids que poden invertir a fer les coses bé sense dependre del màrqueting o de l’estatus. Dit d’una altra manera, és en aquesta franja on el vi “val el que costa”.
Per descomptat, això no vol dir que no hi hagi vins magnífics per sota dels 10 euros o autèntiques joies en gammes superiors. Però, en general, si busquem encertar-la sense deixar-nos portar pel preu o l'etiqueta, moure'ns en aquest rang mitjà ens assegura una experiència més fiable. I aquest és precisament el missatge que @lacrimaterrae vol transmetre: que el vi no ha de ser un luxe, sinó un plaer quotidià, accessible i honest. Saber quant pagar i per què és, al final, una qüestió de coneixement més que de pressupost, i aquesta és potser la millor inversió que pot fer qualsevol amant del vi.