La primera ressenya que vaig fer mai, ara fa 15 anys, va ser del restaurant Zeeshan Kebabish, al Raval, al carrer Marquès de Barberà, 26. Casualitats de la vida, aquesta ressenya d’ara, que és la número 155 per a La Gourmeteria, em porta dos números més enllà, al 22 del mateix carrer, al restaurant Arraval.
La serendipitat em fa pensar en una cosa: de què es conforma el paladar de les persones que vam créixer a Barcelona pels volts del 2010? El menjar assequible i barat tenia aleshores les aromes de les espècies que fa servir la cuina pakistanesa. Al Raval, els carrers traspuaven de fenogrec i comí, i l’economia i la curiositat, a molts, ens duien cap al barri on es cuinava d’una manera que va quedar inserida a la nostra memòria gustativa per sempre. Ara bé: aquesta cuina, per ser migrant, per ser llunyana o, més aviat, per un cert classisme autòcton, l’hem tingut arraconada durant tot aquest temps. Semblava que la cuina d’aquí era impermeable a la influència pakistanesa. Per sort, al restaurant Arraval han fet justícia al barri on s'insereixen i la magnífica cuina catalana que s’hi factura ha digerit amb gràcia el paisatge gastronòmic que l’envolta.
Crec que mai hi ha hagut ocasió per dubtar del talent del cuiner Àlex López, i ara tampoc n’hi haurà. López va demostrar sobradament què sap fer quan va ser cap de cuina de l’alkostat i l’alkimia de Jordi Vilà i, a més a més, aquesta temporada d’estiu ha estat el capità perfecte de l’alkostat del mar (Sa Riera), el restaurant de Finca Victòria, hotel propietat del Casa Teva, els baixos del qual ocupa Arraval (amb interiorisme de 'Conti,Cert', per cert), on compta amb dos companys triple zero, com les millors anxoves: els cuiners Marcos Valyi i Jordi Carbonell, de consolidada trajectòria.
Així, no se’m fa estrany que la carta em sembli la sorpresa de l’any per una combinació magistral d’idees pròpies, tradició catalana i valentia. Perquè si bé la carta comença, com jo el meu sopar, amb una tassa de brou d’escudella de Casa Teva (i ja m’agradaria a mi fer-la tan bona), ja segueix amb un bikini que ha recollit entre llesca i llesca tot el gust d’una sopa de ceba, amb una bona nevada de formatge Comté per sobre.
Hi ha una samosa de xai a la catalana que em sembla una bona pensada i que deixo per a una pròxima visita, però em menjo un altre imprescindible de la cuina de carrer, en aquest cas, dels carrers de Nàpols: la pizza fregida. A l’Arraval li fan una corona ben gustosa amb dos ous: de gallina (un ou ferrat) i d’eriçó de mar (garotes). Per beure, el xarel·lo del Perill Blanc de Clos Lentiscus, hi va com un guant.
L’esqueixada de bacallà amb ceba cop de puny, pebrot picant i olives és un mos refrescant que encapsula el gust de l’estiu català, però on es rebla el clau és a la galta de tonyina estofada amb patata, picada i herbes del barri, que és un plat que m’entusiasma (no agradarà tant als que detestin el coriandre) i que poso entre els 10 millors plats del meu any gastronòmic.
El bull de tonyina em fa aprendre que temps era temps, la cuina de la costa de Barcelona preparava un guisat amb la tripa de la tonyina prèviament assecada en salaó. Aquella recepta va perdre’s com s’estan perdent també les arengades i els seus rodells, però aquí han tingut l’encert de recuperar-la i alimentar-nos amb coneixement i història, reflex de la cuina documentada de López, Valyi i Carbonell.
Deia el poeta Pere Quart que “el protocol és intocable però fem-lo ben elàstic” i sembla que a l’Arraval han entès que la tradició cal fer-la a cada moment, que és una cosa que es va construint i que, entremig, també s’hi pot anar jugant. Una bona mostra és la feina que fan amb la pilota del caldo, servida en llenca amb una velouté de les verdures del caldo i un manat de patates fregides.
La mousse de xocolata amb oli, garapinyats i carxofa de Jerusalem fa les postres avui, però, quan hi torni (i espero fer-ho aviat), em decantaré per la Pavlova de mandarina i fruits vermells o pel semifred de vainilla i anisats, un altre petó al barri, fresc i gustós, com la cuina d’Arraval.