Hi ha pocs artistes multidisciplinaris a Barcelona en el terreny gastronòmic. D’entrada, pot resultar estrany vincular la paraula xef amb la d’artista, més enllà d’emprar-ho en un context d’elogi per mostrar satisfacció o admiració. El cas és que aplicat a en Miquel Coulibaly, és pura literalitat. Aquest creador ha estat recentment vinculat a Comida Codac, un restaurant on la proposta gastronòmica s’ancorava en l’expressió personal d’en Miquel, que havia creat un llenguatge propi on vinculava el menjar amb formes, colors i les seves temperatures. L’expressió formal sovint es confrontava amb el comensal, sovint poc avesat a què amb el menjar se l’expulsés involuntàriament de la seva zona de confort. I en Miquel n’era conscient: "he assumit que el que proposo, no qualla a la ciutat", confessa el creador.
El dolç es relaciona amb formes arrodonides i els colors càlids, l’àcid és un triangle i els colors degradats i l’amarg, en formes irregulars amb colors foscos
Comida Codac té data de caducitat. Tot i que en principi està tancat, els més fidels adeptes del singular xef han de saber que en Miquel ha organitzat un acomiadament com cal: només sota reserva i per sopar els dimarts, dijous i divendres, ha creat un menú-instal·lació on interpreta el sabor com un objecte. Per posar exemples: per a ell, el dolç es relaciona amb formes arrodonides i els colors càlids, l’àcid és un triangle i els colors degradats i l’amarg, en formes irregulars amb colors foscos. Llums, mobiliari i vaixella són creats pel mateix Miquel per allotjar les seves creacions, buscant mostrar una globalitat en el seu discurs que faci reflexionar i mirar dins d’un mateix. No busca el confort, i alguns comensals podran sentir-se desubicats, però per en Miquel, lluny de dissuadir-lo, entén que és la forma d’entonar un “fins a una altra ocasió” al seu projecte gastronòmic més ambiciós. "He rebut propostes des del Japó i Dubai i estic estudiant traslladar el meu llenguatge en formats d’instal·lació o de pop up allà", explica en Miquel.
El Japó és una meca per a ell, i ho va descobrir quan, als voltants del 2013, s'iniciava en l’aplicació dels seus estudis de Belles Arts, il·lustració i còmic en la creació d’uns bombons amb farcit d’essències de flors de Bach. La seva sorpresa fou descobrir que al Japó ja existien màquines expenedores d’àloe vera i, investigant, cada vegada se sentia més reflectit en la cultura nipona. “La visió de la cultura japonesa m’és molt propera”, desgrana en Miquel, “la subtilesa, el llenguatge no verbal o fins i tot invisible de disciplines com el wabisabi, l’ikibana o la cerimònia del te em representen, junt amb la idea que tot discurs té capes que, traient-les, revelen una profunditat”. Així, aquest creador multidisciplinari ha anat alineant-se amb aquesta cultura japonesa, aprenent l’idioma, com a bon perfeccionista, i tot apunta que el seu futur pugui desenvolupar-se en el país del sol naixent, d’on ha rebut interessants ofertes.
És aquí on la maduresa com a creador gastronòmic es reflecteix, ja que ha equiparat en importància la proposta líquida a la sòlida
Però l’ego d’en Coulibaly no rau en el reconeixement, sinó en la satisfacció de l’expressió personal i la certesa d'haver connectat amb qui ho entén. Per tant, mentre Comida Codac s'acomiada amb elegància, Coulibaly reobre una versió madura del Sr.Brown que va revolucionar el món de la xocolata des d’un petit local del carrer Enric Granados del 2015 al 2017. Corregit i augmentat, el Sr.Brown que va obrir el desembre passat al carrer Entença, número 3, pren el relleu d’un altre visionari conceptual dins del disseny en la gastronomia: allí s’hi havia allotjat l’Ex-Designer d’en Martí Guixé durant més de 20 anys. Seguint-ne l’estela, tot el que hom veu en traspassar la porta ha sortit de la ment d’en Coulibaly i del seu estudi creatiu, Juguete Estudio: mobles, llums de seda, construccions en ferro i acer… És un mix entre Cafetería Industrial, el projecte que va tenir a Poblenou des del 2019 fins al 2023, i el mateix Comida Codac, amb contingut de l’antic Sr.Brown. Una mescla que, lluny de resultar un Frankenstein, encaixa com les peces d’un trencaclosques. Allà hi trobem begudes gastronòmiques com el cacau líquid, on la pasta de cacau que ell elabora dels grans de finques del Perú i Veneçuela es barreja amb aigua i en resulta un beuratge hipnòtic, de matisos torrats i dolçor lleugera; el caramel amb alga nori i arròs, el sèsam negre o el hojicha (fulles de te verd torrades, amb punts fumats), juntament amb matcha latte, golden milk o un chai cremós deliciós.
És aquí on la maduresa com a creador gastronòmic es reflecteix, ja que ha equiparat en importància la proposta líquida a la sòlida, conformada aquesta última per una tríada composta per la pastisseria salada (ganache de xocolata salada amb cruixent de sèsam, postres de llimona i xocolata blanca amb notes botàniques o pastís de maduixa amb nata àcida), els entrepans (pernil, formatge i mostassa de cacauet o pa de pessic de tomàquet, tonyina i espinacs) i els onigiris (de remolatxa i olives negres amb pasta de tonyina i gambes seques o el d’edamame, tomàquet sec i oli d’herbes). Cada dia, com si es tractés d'un ritual, en Miquel, en quant ha obert persiana i encès llums al matí, elabora primer la pastisseria, després els entrepans i en acabat, els oniguiris, on tots plegats llueixen a la vitrina de la barra. En quant arriba la Miriam Lechuga Ros, fidel mà dreta a qui en Coulibaly reconeix que “gràcies al seu compromís amb el projecte i la seva puresa, alineat amb la meva visió, els projectes han perviscut”, la màquina de cafè (d’especialitat, és clar) comença a funcionar.
Sr.Brown no ha nascut per agradar a tothom. En Miquel n’és conscient i ho accepta. Però Sr.Brown serà un far pels qui busquin reflexió, discurs i concepte ben armat. Aquest català, fill d’una andalusa i un nigerià de Dakkar, va arribar al món amb dualitats i la necessitat de confrontar l’establert. Poc es pensava, quan de petit cuinava, intentant emular l’arròs amb crema de cacauet i pollastre del pare, que la cuina seria la seva forma d’expressió personal com a creador. L’estimes o l’odies, però en Miquel Coulibaly transcendirà.