El recentment traspassat Carlos Garaikoetxea va arribar a la presidència del País Basc pocs dies després de fer els 41 anys. Ho va fer fins i tot abans de ser el primer lehendakari de la democràcia, ja que el 9 de juny de 1979 va assumir la presidència del Consell General Basc, l'òrgan provisional que va gestionar la transició i va redactar l'Estatut d'Autonomia de Guernica. Quan això va passar, a Catalunya era president Josep Tarradellas, que tenia 80 anys i havia tornat de l'exili l'octubre de 1977. Garaikoetxea va trigar poc a desplaçar-se a Barcelona i el 2 de juliol es va produir la seva primera trobada al Palau de la Generalitat, de la qual tots dos en parlaven sempre amb gran estima. Un polític de la nova fornada de dirigents sorgits de la dictadura i el president forjat a l'exili que gairebé li doblava l'edat. La pulsió impulsiva de qui comença en política i la manera de fer molt més tranquil·la de qui ha esperat dècades a Saint-Martin-le-Beau per arribar al poder.

El dinar oficial no es va celebrar a la Casa dels Canonges, residència oficial del president de la Generalitat, sinó en el que abans era el Saló Montserrat, la gran sala que és a l'antesala del despatx del president de la Generalitat. Ara té altres funcions i se li ha canviat fins i tot el nom pel de Sala dels Diputats. El dinar, al qual van assistir uns quants dels seus respectius col·laboradors, i la trobada prèvia van servir per fixar una estratègia conjunta de cara a la negociació dels estatuts d'autonomia amb Adolfo Suárez. Tot i que, a l'hora de la veritat, cadascú va fer el que li va donar la gana, entre altres coses, perquè l'estatut català el van negociar els partits parlamentaris del moment i el paper de Tarradellas va quedar molt desdibuixat. Però, d'aquella visita, més enllà del tracte afable de Garaikoetxea durant tota la jornada, va quedar per a la posteritat una anècdota que després tots dos explicarien a la seva manera i que defineix aquella primera trobada. Tarradellas, amb maneres molt afrancesades i sempre tenint De Gaulle com a gran referent, li va demanar expressament a Garaikoetxea que en la salutació pública davant el grup de fotògrafs congregats al Palau de la Generalitat fos distant i protocol·lari, res especialment calorós, que evités una abraçada efusiva, per guardar la màxima dignitat dels seus respectius càrrecs.

Serà recordat com el gran pare fundador de l'arquitectura institucional d'Euskadi i per la seva fermesa en les negociacions amb Madrid per recuperar el concert econòmic

Tarradellas mai no li tornaria la visita al País Basc i les relacions entre ambdues nacions van passar de seguida a Jordi Pujol, que el maig de 1980 substituiria Tarradellas com a president. La idiosincràsia del PNB i les seves diferències amb Xabier Arzalluz van desembocar, el desembre de 1984, en la renúncia irrevocable de Garaikoetxea a la lehendakaritza, un autèntic trauma en el món nacionalista basc, que va viure amb gran desassossec una situació que mai no hauria hagut de produir-se. En el rerefons d'aquell estira-i-arronsa, la Llei de Territoris Històrics: amb el president del govern basc defensant un executiu fort i amb el màxim poder possible i el màxim dirigent del PNB advocant per un equilibri basat en el fet que les Diputacions Forals de cada província (Biscaia, Guipúscoa i Àlaba) gaudissin també d'un poder important i s'encarreguessin de la recaptació fiscal de forma autònoma. En el fons, el partit manava i tenia controlat el govern.

La resta se sap de sobres: va fundar Eusko Alkartasuna, del qual va ser-ne president fins al 1999. EA i el PNB van signar diferents coalicions electorals en diverses ocasions, a finals de la dècada dels 90 i els anys 2000 durant el mandat del lehendakari Juan José Ibarretxe. Serà recordat com el gran pare fundador de l'arquitectura institucional d'Euskadi i per la seva fermesa en les negociacions amb Madrid per recuperar el concert econòmic, autèntica pedra angular de la situació financera de la qual gaudeix el País Basc. L'homenatge institucional a Ajuria Enea que va rebre el 2025 i que va impulsar el lehendakari Imanol Pradales, del PNB, va tancar, segurament, el cicle de desacords i va servir perquè fos reconegut plenament com un actiu d'honor del poble basc, prioritzant la seva obra de govern per damunt de les diferències. La seva posició respecte al procés independentista català va ser de solidaritat política, defensa fèrria del dret a decidir i crítica severa a la resposta judicial de l'Estat. Es va oposar frontalment a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, a l'empresonament dels líders independentistes i a la judicialització d'un conflicte que ell considerava estrictament polític. Va ser sempre un gran amic de Catalunya sense demanar mai res a canvi.