Alguns dies em posseeix l’ànima del Conill Blanc, el personatge d’Alícia al País de les Meravelles que viu afanyant-se però arribant permanentment tard. El matí passa de pressa, el migdia s’atansa amb velocitat i si no hi faig massa esment, ja he begut oli: tot ha tancat, encara tinc tasques pendents per resoldre que impliquen anar amunt i avall. Per sort, a la ciutat tenim llocs com Cecconi’s, que fa un horari força dilatat i pot resoldre amb eficàcia un dinar tardívol.
El restaurant, immens, és dins de Soho House, i té un concepte clar i exitós que ha replicat per 15 arreu del món, des de Londres a Bombai, passant per Nova York, Amsterdam, Berlín i, és clar, Barcelona: una carta de plats italians, amb especial atenció al nord del país. Cecconi’s duu el nom del seu fundador, Enzo Cecconi, que va obrir-ne la primera sucursal al barri de Mayfair, a Londres, l’any 1978. L’empresari va acomplir la fita d’haver estat el director més jove del venecià i històric Hotel Cipriani. Barcelona va ser, enguany farà 10 anys, la seva sisena seu amb l’obertura de Soho House a la plaça del Duc de Medinaceli, a tocar del Passeig de Colom.
A Cecconi’s s’hi pot entrar des del carrer sense passar per recepció i se’n surt amb la sensació de voler-hi passar una altra estona. Potser ho té el fet que el mobiliari sigui còmode, espaiós i espaiat, el gust que recorre tot el restaurant des de la claraboia d’estil industrial de la sala que dona als forns de pizza a les tessel·les blanques i negres del paviment que componen un zebrat elegant. I, segurament, també ho fa que el personal de sala actuï amb la diligència d’aquest hotel i club de luxe.
La cirereta del pastís: de dilluns a divendres fan menú del dia (2 plats per 18 € i 3 per 22 €)
Aquell migdia hi passo rebent per una reunió de feina després d’una reunió de feina. Matem la gana amb un parell d’entrants que fan el fet: vitello tonnato amb caparrons i una amanida de carxofes a la brasa fora de carta. I com a principal, triem un plat de pasta cadascú: rigatoni a la bolonyesa, amb parmesà; tonnarelli cacio e pepe; i ravioli farcits de robiola i carabassa, amb mantega a la sàlvia. Engolim la pasta tot comentant la reunió i penso que, definitivament, hi tornaré en una ocasió com aquesta, però amb més temps. Perquè a la versatilitat dels horaris que fa s’hi afegeix la de la proposta gastronòmica, que a banda de pizza, pasta i amanides, i tot un reguitzell d’entrants i cicchetti, les tapes venecianes, molt ben confegits, té una secció de brasa per on desfilen llenguados, llobarros, costellams de vedella, pollastres i encara més. La cirereta del pastís: de dilluns a divendres fan menú del dia (2 plats per 18 € i 3 per 22 €).
La condemna del Conill Blanc que va corrents arreu és que gairebé mai té una estona per les postres, de manera que em perdo la crostata de pera amb gelat de ricotta i el pastís de gerds amb chantilly de limoncello, que em criden poderosament. Marxo sabent que hi tornaré, potser un vespre que ja se senti la primavera, i faré una pizza, un tiramisú i un passeig pel port.