El poder (amagat) del cistell de la compra

La Fira Alimentària celebra mig segle menjant-se el món. Literalment. L’anàlisi de les tendències, és a dir, la tria que fan els consumidors, col·loca la sostenibilitat mediambiental al darrer lloc de les prioritats, per darrere de la salut, el sabor o la conveniència. Mira que fa temps que parlem de canvi climàtic i semblava que havia calat, però quan parlem de salut només ens referim a la nostra perquè la del món –que és l’únic planeta on podem viure, i per tant és casa nostra– no ens té gens preocupats.

Segons els experts, el sistema alimentari és la principal causa del desori climàtic. Concretem: parlem del sistema alimentari, no de les dietes (tot i que també incideixen, però amb menor mesura) o patrimonis culinaris. Amb “sistema alimentari” ens referim a la cadena de valor dels aliments, a totes aquelles baules per les quals passa un aliment i en què un agent fa una transacció econòmica, rep o dona diners. És a dir, ras i curt: amb “sistema alimentari” no parlem de la salsa de tomàquet que tu et poses als espaguetis sinó del viatge que fa el tomàquet de l’hort fins al teu plat i al llarg del qual cobren tant el pagès, com el del camió que el transporta, la fàbrica on s’elabora la salsa, el supermercat que la ven i tots els col·laterals que hi han aportat (i venut) ingredients, olles per fer la salsa, pots per envasar-la i també els restaurants que la inclouen a les seves receptes. Tots aquests agents formen el sistema alimentari, i l’objectiu és satisfer el client aconseguint el màxim marge.

És important ressaltar que l’objectiu de tota empresa és aconseguir clients i mantenir-los. Amb això no estic eximint l’empresa de la seva voracitat lucrativa sinó intentar transmetre que, evidentment, el que li interessa són els dinerets de la teva butxaca, però que sap perfectament que sense clients no arribarà a la butxaca de ningú. I les empreses estan totalment enderiades a saber què ens interessa, quines són les nostres prioritats, desitjos i necessitats. Per això tot el dia fan anàlisis, elucubracions, consultes a les boles de vidre i als oracles per saber-ho i avançar-se a oferir-nos-ho abans que la competència.

Hi ha un exèrcit d’analistes que t’estan mirant pel forat del pany afanyant-se a donar-te més i millor d’allò que tries

Tot aquest discurs per dir-vos que l’empresa pot ser pèrfida, però nosaltres som qui la guiem, qui li transmetem quins són els productes que volem trobar als lineals del supermercat. Malgrat que ens considerem unes puces, uns petits àtoms en l’univers de la indústria alimentària, i ens sembla que les tres unces de pernil cuit que posem al cistell no són significatives, recorda que hi ha un exèrcit d’analistes que t’estan mirant pel forat del pany afanyant-se a donar-te més i millor d’allò que tries. La nostra compra –per petita que sigui– té veu, però també té vot perquè construeix i modifica el nostre entorn.

Les tres unces de pernil cuit, els 100 g de formatge o el parell de mandarines que poses al cistell tenen un impacte més real i directe que la papereta del vot que introdueixes a l’urna. Si el formatge que compres és al tall, sense envasos innecessaris, i d’un artesà de la comarca, estaràs transmetent que les teves prioritats són impactar positivament socialment, econòmicament i mediambientalment al teu entorn. I el mercat s’espavilarà, no només a oferir-t’ho, sinó a ampliar el ventall de productes. El ramader podrà continuar vivint a la zona rural –evitant la despoblació, amb totes les seves conseqüències–, els teus dinerets es quedaran al territori i et retornaran en forma d’impostos, i el formatge no haurà contribuït a foradar la capa d’ozó perquè no haurà viatjat i, per tant, no haurà enviat CO₂ a l’atmosfera.

Mentre seguim posant al cistell allò que és més ràpid, més barat o més cridaner, estem votant per un model que destrossa el territori, esclafa el petit pagès i ens allunya de qualsevol compromís real amb el planeta

Perquè al final, darrere de cada fira Alimentària plena de productes estrambòtics i de tendències efímeres, hi ha una veritat incòmoda que ens mirem de reüll: no ens han venut un sistema alimentari insostenible; nosaltres l’hem comprat. I mentre seguim posant al cistell allò que és més ràpid, més barat o més cridaner, estem votant per un model que destrossa el territori, esclafa el petit pagès i ens allunya de qualsevol compromís real amb el planeta. La sostenibilitat no és la darrera de les prioritats perquè ens importi poc; és la darrera perquè, en comptes d’exercir el poder que tenim als dits quan agafem un producte del lineal, preferim delegar-lo en una urna que només s’obre cada quatre anys.

Així que la pròxima vegada que obriu la nevera, pregunteu-vos no només què hi ha per sopar, sinó quin món esteu ajudant a construir amb cada mossegada. Perquè el futur no el decideixen els grans directius de l’alimentació en una fira faraònica. El decideix el vostre cistell. I el meu. I ara que som a temps, potser val la pena omplir-lo amb la tendència més sensata: la sostenibilitat del planeta.