Amb quina et quedes? Quantes possibilitats, no? Si no ho acabes de tenir clar, avui t’ho explicarem. I esperem que te’n recordis per sempre més!
Ai, ja t’hem donat una pista! Però bé, igualment, aquesta qüestió es mereix una explicació una mica més extensa i amb exemples. Si ho trobessis tot plegat massa dens, no t'amoïnis, pots anar directament al test i potser seguint només la teva intuïció ja te'n surts. Però si vols teca, continua llegint...
Doncs bé, resulta que hi ha una sèrie de verbs que són pronominals i que duen un complement introduït per la preposició de, com ara: recordar-se de, penedir-se de, riure’s de, burlar-se de...
Fins aquí, fàcil, oi? I quan és que entra en escena l'enredaire en? Doncs quan cal substituir el complement per un pronom. Per exemple:
- Et recordes d’aquella pel·lícula? → Te’n recordes?
- Em penedeixo d’haver vingut → Me’n penedeixo
- Sempre ens riem del teu veí → Sempre ens en riem
- No us burleu d’ella → No us en burleu
I aquests són els dos casos correctes, segons la normativa, adequats per al registre estàndard i per al llenguatge escrit. És a dir: recordar-se d’una cosa i recordar-se’n.
Però què passa? Doncs que a molta gent, quan parla, en un ambient més distès i informal, li sembla que aquests verbs així queden coixos, que els falta alguna cosa. I aleshores és quan sentim (i diem) coses com:
- *Te’n recordes d’aquella pel·lícula?
- *T’enrecordes d’aquella pel·lícula?
- *Te n’en recordes d’aquella pel·lícula?
Però aquestes construccions no segueixen la norma i s’haurien d’evitar, si més no, sempre que escrivim i si volem parlar un català correcte i formal.
En el primer cas, el problema és que estem posant alhora el complement (d’aquella pel·lícula) i el pronom que el substitueix (en); per tant, estem sent redundants. Hi ha altres verbs, en canvi, en què el pronom en sí que ha acabat formant-ne part, s’ha lexicalitzat, així que apareix en tots els casos (sortir-se’n, tornar-se’n, anar-se’n...).
En el segon cas (*T’enrecordes d’aquella pel·lícula?), el problema és que el verb *enrecordar-se no existeix. I el mateix passa amb *empenedir-se, *enriure’s, *emburlar-se... no estan recollits al diccionari. Ara bé, sí que hi ha verbs en els quals el pronom en se’ls ha acabat integrant, com ara enretirar-se, endur-se i emportar-se.
Ah, i no ens oblidem del tercer cas! A *Te n’en recordes d’aquella pel·lícula?, hi trobem els dos problemes anteriors: ús redundant de complement i pronom, i ús d'un verb no normatiu.
Déu-n’hi-do la pallissa d’avui, no? Si has arribat fins aquí, enhorabona, no es pot negar que t’interessa la llengua i entendre com funciona!
I ara, és hora de posar tots aquests coneixements en pràctica. Endavant!
Posa’t a prova!