Segons la mitologia, Hèrcules –fill de Zeus– va ser el fundador de Barcelona quan, buscant el Velló d’Or, una tempesta va dispersar tots els vaixells de l’expedició. A l’alba ningú no trobava la novena embarcació. Finalment, Hèrcules va trobar les restes a l’actual Montjuïc, on els tripulants es van establir i d’aquí va sorgir BarcaNona que ha derivat a Barcelona. Segons els historiadors, aquesta llegenda perd aigua per tot arreu i és del tot improbable, però és que els mites no són pas reals, sinó només mites, això ja ho sabien fins i tot els que els difonien. La mitologia tenia per funció explicar el món d’una manera entenedora. Avui he vingut a fer-vos entendre que el mite de Barca Nova potser sí que es farà real, és com una mena de vaticini. L’origen de Barcelona és incert, però el final el tenim a prop, si més no, el del Moll de Pescadors.
Aquest estiu he visitat la barca d’en Gerard Benavides, un dels pescadors més joves de Barcelona i, tristament, un dels pocs que en queden. Fa quaranta anys n’hi havia setanta. Avui, només hi ha NOU barques. Aquesta xifra ressona amb un eco profund i quasi profètic del mite fundacional d’Hèrcules: BARCA NONA (la novena barca). La ciutat que va néixer d’una barca, avui veu com les seves barques desapareixen.
A les nostres costes es pesquen més de 200 espècies, però el consumidor mitjà només en reconeix cinc
El naufragi no és casual. La principal causa és un canvi social profund: en una dècada, el consum de peix a les llars catalanes ha caigut un 40%. Han tancat una de cada tres peixateries des del 2007. El peix, paradoxalment, es menja més que mai als restaurants, però l’hem exiliat de les nostres cuines. Les excuses són conegudes: el preu, les olors, les espines, no saber com cuinar-lo… i, sobretot, una ignorància abissal sobre el producte.
I aquí rau el gran problema: el desconeixement. A les nostres costes es pesquen més de 200 espècies, però el consumidor mitjà només en reconeix cinc. El salmó (que no es pesca al Besòs, és clar) lidera les vendes, acompanyat dels eterns companys: orada, llobarro, lluç. Reduir la immensa biodiversitat del mar a sis espècies comercials impacta en el preu, encarint aquests peixos i condemnant a la desaparició (dels taulells, no del mar) a desenes d’altres molt més assequibles. Però el que realment és car és no aprofitar-lo. La veritable traducció de “són més bones les patates que el peix” és: “patates amb gust de peix, però sense peix”. Hem de comprar la peça sencera i rendibilitzar les espines i els caps per fer fumets que seran la base de fideus, arrossos i suquets de patata monumentals. Si et molesten les espines, compra peixos grans, fàcils d’extreure’n les espines, o compra peixos petits que, ben fregits i cruixents, et permetran menjar-te també les espines.
Si et neguiteja l’olor que viatja pel celobert arribant als narius del veí del cinquè segona, sàpigues que el que despertaràs en el veí no és animadversió sinó una immensa enveja del teu sopar. Ara bé, si ets prudent (no pudent, eh?) i discret, tens dos aliats que “atrapen” les olors: el forn i la tècnica del papillot.
Si encara no t’he convençut, que sàpigues que l’única ruta viable per generar un impacte positiu social, econòmic i mediambiental és omplir el cistell amb peix de proximitat. Social perquè és l'única manera de mantenir un ofici ancestral, fixar població al territori i permetre que pescadors com en Gerard puguin viure de la mar. Econòmic perquè l’euro que gastem es quedi aquí i circuli dins la nostra economia local. Mediambiental perquè rebutja la insensatesa ecològica d’importar peix d’altres continents, amb una motxilla gegant de CO₂, quan el tenim aquí, fresc i de qualitat.
El repte és emocionant: descobrir. La maira (tendríssima i perfecta per fregir), la bròtola (ideal per un suquet), la canana (la carn ferma que es transforma en mel, cuita lentament amb ceba) o la sardina i el verat. De nosaltres depèn que continuï viu un ofici present des d’èpoques mitològiques o que transformem la pesca artesanal en una relíquia pretèrita com els mites d’Hèrcules i Zeus. Triem conservar el tresor o triem enfonsar-lo en l’oblit.