Avui per fi m’arribo a Cambrils dels Pirineus, municipi d'Odèn situat a la part nord de la comarca del Solsonès, concretament a la Fonda Ca l’Agustí, cansat de sentir-ne parlar meravelles per alguns dels vistaires de confiança que tenim a La Gourmeteria, sobretot pels seus esmorzars de forquilla, però també pel seu menú de migdia.
Així, avui que fa un dia maco ve de gust sortir i aprofitar-lo al màxim, per això pujo al cotxe a Sorribes de la Vansa i enfilo la carretera de Port del Compte fins a Coll de Jou, on agafo el trencall a la dreta en direcció a Cambrils de muntanya. Durant el trajecte trobo un paisatge prepirinenc aclaparador, agrest i de muntanya mitjana mentre creuo boscos i rierols i observo masies disperses per tot arreu. Després d’una hora i escaig fent via i fent gana, per què no dir-ho, arribo a la fonda de Ca l’Agustí, que certament es troba on Cristo va perdre l’espardenya.
La cosa pinta bé, ja que justament davant la fonda veig l’hivernacle d’on es proveeixen diàriament, ara ple de carabassons, enciams, escaroles, tomàquets de totes les varietats imaginables, albergínies, pebrots de tots els colors, cebes, pastanagues i altres verdures de temporada ben llustroses i boniques.
Allunya't del postureig de ciutat: a Odèn es ve a menjar fesols negres i canelons de veritat i a desconnectar del món a mil metres d'altitud
Ens asseiem a la terrassa envoltada per les muntanyes característiques del Solsonès i el Prepirineu i, alhora, acompanyats d'una gran sensació de pau i desconnexió. Ens atén l'Íria, una noia ben espavilada i atenta que ens explica que és l’hereva del negoci, ja que la seva germana no se’n vol fer càrrec. És ella qui ens porta la carta i el menú perquè puguem escollir i ens explica ben detalladament els plats que avui tenen fora de carta.
Nascuts a Cambrils, l'Íria m’explica que el seu pare Xavier i la seva iaia s’ocupen de la cuina i la seva mare Roser s'està a la sala vetllant perquè tot rutlli correctament. La lliçó la té ben apresa i continua: el seu besavi i el seu avi van construir la fonda fa molts anys, però el restaurant el van obrir l’avi Agustí i la iaia Núria.
Anem, doncs, al que ens interessa: hem vingut a tastar el menú i això mateix és el que farem, començant amb unes llesques de pa rodó de quilo fet al poble del costat amb uns raigs d’oli per apaivagar la gana.
Arriben els canelons de tota la vida fets a casa, amb pasta de caneló farcida de carn rostida de vedella, porc i pollastre amb el farcit ben melós, una bona beixamel per sobre i gratinats al forn fins a deixar-los ben dauradets. També els fesols negres amb cansalada amb el seu sabor característic, que, com ja vaig explicar a la ressenya de Cal Miliu, al Bages, són autòctons de la zona i els cultiven a més de mil metres d’altitud.
La cua de bou és gloriosa, es desfà a la boca i la carn se separa de l’os fàcilment a conseqüència d’hores fent xup-xup a la cassola; no m’estranya gens ni mica que els amics insistissin que visités aquesta fonda. Val a dir, com us podeu imaginar, que en l’època de caça fan un bon civet de senglar, i ara que tot just comença la tardor desfilaran els rovellons, camagrocs, ceps i moixernons, segons el dia.
Si no et ve de gust demanar plats cuinats, no et preocupis, perquè tenen una bona varietat de carns fetes a la brasa, com les guatlles amb all i julivert, que ens serveixen acompanyades de patates fregides.
Per postres anem als clàssics, com el flam amb nata del Cadí i la crema catalana, una bona manera de tancar l’àpat. Un consell: si passeu per la zona no dubteu a deixar-vos caure per la fonda restaurant de Ca l’Agustí, hi menjareu molt bé i us acolliran com a casa.