Per motius que no venen al cas, aquest estiu m’he vist obligat a canviar les rodes del cotxe precipitadament. Com que estava instal·lat a la vall de la Vansa i no contemplava l’opció d’anar a Andorra, m’he apropat fins a Solsona, on m’han donat cita a primera hora del matí.
Per aprofitar el viatge, pregunto a l’amic Diego Alias de Ca l’Amador on puc menjar bé pels voltants de la ciutat, terra de trumfos, bolets i tòfones i amb gran tradició ganivetera. Entre els restaurants que em recomana em decideixo pel restaurant El Solsonès, que també em proposa el Jonathan d’Esmorzars de Forquilla i que s’ubica dins el càmping del mateix nom, als afores de Solsona.
Doncs bé, un cop enllestit el tema de les maleïdes rodes, faig una mica de temps fins a l’hora de dinar i m’endinso al centre històric pel Portal del Pont, antiga entrada de la ciutat, que, per cert, val molt la pena. Després de la passejada i de fer uns beures per matar el cuc, m’apropo al restaurant El Solsonès, on tinc taula reservada.
Per situar-nos, al capdavant del restaurant hi trobem en Jordi Guixé i Corominas, que es va diplomar de jove a l’Escola Superior d’Hostaleria i Turisme Sant Ignasi i que va completar la seva formació culinària amb un màster de cuina i enologia a Estrasburg. En Jordi dirigeix el negoci familiar des del 2001, però els que el van obrir van ser els seus pares, el Joan i la Teresa, quan es van establir a Solsona fugint de l’activitat frenètica de Barcelona.
Al restaurant El Solsonès treballen sempre amb producte de temporada, per això hi són ben presents una bona part de l’any els bolets, les tòfones, els pèsols negres i els trumfos autòctons, que són d’una qualitat immillorable.
Per arrodonir-ho, en Jordi fa uns anys que treballa la vinya i amb el seu raïm produeix un bon vi, anomenat Vi de Pou, que serveix al restaurant, i que és l'escollit per acompanyar el dinar. Per tot plegat, al Jordi Guixé li agrada parlar d’ecocàmping gastronòmic.
Anem per l’àpat. A l'hora de triar el dinar, ens aconsella el Mito, el diligent cap de sala. En primer lloc, ens porta un foie fet a casa, que és una meravella, després, el Jordi em confessa que està elaborat de la mateixa manera que va aprendre a França ja fa quasi trenta anys.
Continuem amb uns calamarsets a la planxa amb parmentier i ou, servits en uns pots de vidre; d’altra banda, sent a la muntanya, no podien faltar uns bons caragols a la llauna, que estan per llepar-se’n els dits, la qual cosa faig literalment.
Un dels plats que el Mito ens va insistir que demanéssim va ser l’arròs; ens diu que tenen clients que venen de la costa fins aquí a menjar els seus arrossos, i certament m’ho crec, perquè feia temps que no menjava un arròs negre tan ben cuinat, gustós i amb el gra al punt.
Després arriba el torn de la carn, primer tastem el tall que es pela a la brasa amb un timbal de patata gratinat. Aquesta carn, també coneguda pel seu nom en francès, bavette, és una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronòmic. Després, per aprofitar que estem en temporada de caça, ens mengem mitja perdiu a la catalana.
Per acabar, el Mito ens porta un gelat sense dir-nos de què és. Un cop ficada la cullera a la boca, no hi ha cap dubte, és un aromàtic gelat de farigola, que, a banda de ser magnífic, ens ajuda a desengreixar el dinar abans d'atacar un milfulls de crema i maduixes i un xuixo farcit de crema.
En acabat, ens acomiadem fins a la pròxima i enfilem la carretera amb les rodes noves cap a Coll de Jou, Port del Compte, Coll de Port i anar-hi anant.