Avui és 12 de setembre, l'endemà de la Diada Nacional de Catalunya. És un dels dies preferits d'alguns estaments intel·lectuals espanyolistes instal·lats a casa nostra, perquè es dediquen a construir el mite segons el qual l'endemà de la caiguda de Barcelona els catalans ens vam aixecar, ens vam rentar la cara, vam sortir de casa i vam anar a obrir les botigues, els tallers i les indústries, com si res no hagués passat. Per això reivindiquen l'esperit del 12 de setembre, quan suposadament els nostres avantpassats es van posar a treballar per oblidar la llarga guerra. Vam superar les ferides i el patiment amb esforç i treball, dues característiques innates dels catalans. Tothom va mirar endavant i ningú va mirar enrere. Els catalans, ja se sap, de les pedres en fem pans. I tal dia farà un any. Alguns, fins i tot, intenten fer-nos creure que el progrés econòmic i la prosperitat col·lectiva van néixer en aquell precís moment, quan vam deixar enrere temps tenebrosos per entrar de ple en la modernitat de la mà del rei Felip V, plena de nous mercats on vendre els nostres productes i oportunitats infinites per a fer carreres professionals brillants. "Quina sort que vam tenir, de perdre la guerra", exclamen ufanosos. Tanmateix, és aquest un discurs radicalment fals i absolutament intencionat, és clar. L'endemà de la derrota, Catalunya era un país devastat i arrasat on ningú no va tornar a la feina i, encara menys, a la normalitat.
La repressió contra Catalunya va ser col·lectiva. Els principals dirigents polítics, militars i intel·lectuals que no van poder fugir a Viena van ser perseguits, empresonats i executats. Les institucions catalanes van ser suprimides, les lleis catalanes van ser derogades i tota la documentació oficial austriacista va ser cremada, com ho van ser els estendards i banderes de les nostres institucions i del nostre exèrcit. Però la repressió de seguida va començar a baixar de dalt cap a baix, i va arribar fins al darrer català del darrer llogarret de la darrera comarca. El nou règim borbònic va engegar un sistema repressiu contra tot el país. El llibre Felip V contra Catalunya, de Josep M. Torres Ribé, és en aquest sentit molt il·lustratiu i hauria de ser una lectura obligatòria als nostres instituts. S'hi detalla tota la cadena d'ordres i instruccions repressives. Per exemple, immediatament després de la presa de Barcelona, una de les primeres decisions va ser desarmar la població. Cal tenir present que el nostre era un poble armat i, per tant, aquella ordre era una humiliació en tota regla. A mitjan 1715 ja s'havien confiscat 71.803 armes de foc, la majoria escopetes, fusells i pistoles. Si tenim en compte que en aquell temps al Principat hi vivia aproximadament mig milió d'habitants, aquesta xifra vol dir que a cada llar hi havia necessàriament una o més armes de foc. I això que les que es van requisar no eren totes les que hi havia. Se sap que molta gent va amagar armes de foc entre les teules de les teulades de cases i masies, i molts altres van dur-ne a la Catalunya Nord, a casa de familiars o amics.
El nou règim va posar el català en el punt de mira amb l'objectiu de marginar-lo de la vida pública i intel·lectual, com a pas previ a la seva voluntat de desarrelar-la de la població i de la vida quotidiana
Més enllà de la destrucció de les institucions i la confiscació de les armes, la repressió va anar baixant a un nivell increïble. Per exemple, a cada població es va crear la figura del "comissari de barri". Tots els ciutadans tenien l'obligació de comunicar-li qualsevol moviment que pogués ser considerat sospitós. L'ordre era ben clara: "Es preciso publicar un bando en el cual se ordene a todos los habitantes que luego que lleguen a posar en las casas particulares, como en las posadas y messoneros, qualesquiera passajeros, así paysanos como forasteros, sea para demorar o transitar, den cuenta inmediatamente al comisario de su respectivo barrio; el nombre, patria, de adonde viene y a donde va cada uno". Com que això els va semblar insuficient, més tard van decidir que el control s'havia d'intensificar a qualsevol canvi de residència: "Ordenamos y mandamos a todas y cualesquiera personas de cualquier estado, grado, calidad y condición que sean, que de aquí en adelante siempre que hayan de mudar de un barrio a otro, tengan y estén en la obligación de dar cuenta de ello, y de la casa donde van a habitar, a sus respectivos comisarios de barrio de donde salieren y a donde entran a vivir". La població, és clar, vivia en un clima de terror i delació.
Podria posar molts altres exemples de molts àmbits diversos, però no vull passar per alt la repressió lingüística. El nou règim va posar el català en el punt de mira amb l'objectiu de marginar-lo de la vida pública i intel·lectual, com a pas previ a la seva voluntat de desarrelar-la de la població i de la vida quotidiana. Es va imposar la llengua castellana a tots els àmbits administratius del país, des de la Reial Audiència fins a l'Administració municipal. Aquestes ordres no van tenir un efecte immediat, perquè la majoria de la població no tenia cap coneixement de la llengua castellana. Per això van decidir actuar en l'àmbit educatiu i van ordenar "que en las escuelas de primeras letras y gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano". L'ensenyament superior, amb la clausura de totes les universitats del país i l'obertura de la nova Universitat de Cervera, va passar a ser únicament en castellà. Són aquests només alguns exemples del càstig col·lectiu contra els catalans, que va arribar a tots els racons del país. Per això, si mai us diuen que el dia 12 de setembre Catalunya es va posar en marxa, sabreu que qui ho diu és un indocumentat, un farsant i un espanyolista.