Ja ho cantaven Los del Río fa dècades: “Sevilla tiene un color especial”, i jo hi afegeixo que la seva gent també en té, de color especial. Si no, que ho preguntin al Juan Rincón i a la Mercedes Carmona, ell nascut a Sevilla i ella a Granada. Tots dos van muntar El Rincón Sevillano l’any 1978 al barri del Carmel a tocar del Parc Güell.
Quan van obrir el bar, poc sabien de com anava el negoci, però amb el temps van aprendre les dues coses imprescindibles perquè un local així rutlli: la cuina i el tracte amb la clientela. A la cuina, predominen els plats tradicionals de xup-xup de tota la vida al costat dels fregits per fer honor a la seva terra natal. I el tracte que et dispensen, com si fossis de la família, fa que et quedis amb ganes de tornar-hi. Amb aquestes premisses es van convertir en poc temps en els reis del barri, malgrat l’aferrissada competència del Delicias, un bar de tapes que està a pocs metres i que és famós principalment per ser l’hàbitat d’un dels personatges de la famosa novel·la Últimas tardes con Teresa.
Però passem al que ens interessa: actualment són el Jordi i la Laura, els fills, els qui, juntament amb la Miriam, esposa del primer, porten el negoci, contents de les seves arrels andaluses tot i que ells ja van néixer a Barcelona. El negoci familiar omple el local tant a l’hora d’esmorzar com a l’hora de dinar i conserva tots els records d’una època penjats a la paret, mantenint fins i tot les banderes del Betis en honor de son pare, malgrat que ells són del Barça de tota la vida. Ara llueixen amb orgull la samarreta amb la data de l’obertura i el nom del restaurant amb la caricatura del pare i fundador.
És la una del migdia en punt i el local està a petar. Cert és, però, que no hi ha cua, perquè els que van arribant s’acomoden a la barra per fer unes birres i esperar el seu torn. A El Rincón Sevillano no tenen codi QR i et deixen un full amb el menú del dia escrit a mà, com ha de ser. Avui, per exemple, tenen faves a la catalana, macarrons gratinats, empedrat de cigrons i truites variades de primer, però trio l’amanida amb cabdells, tonyina, pebrot, ceba i olives i una salsa per damunt que la fa encara més refrescant i apetitosa. Val a dir que aquí les racions són molt abundants, i potser amb l’amanida ja en tenia prou.
El Rincón Sevillano s'omple cada dia gràcies a una fórmula infal·lible: cuina tradicional, racions abundants i un tracte familiar que ha conquistat el Carmel des del 1978
De segon plat trio el bacallà amb samfaina i deixo per a un altre dia el fricandó, els seitons fregits i el xai a la planxa, que serveixen amb patates pelades i fregides per ells mateixos. També uns calamars a l’andalusa que estan fora de carta. El bacallà forma part dels productes integrats dins la gastronomia sevillana; durant segles, era un peix fàcil de transportar cap a l’interior d’Andalusia.
Ells cuinen com ningú el bacallà amb tomàquet, pavies de bacallà (unes tires arrebossades), bunyols i potatge de vigília amb cigrons i espinacs. Aquest últim plat també el cuinava ma mare quan érem xics, però no tenia gaire èxit malgrat que, amb els anys, l’he sabut apreciar com es mereixia.
Després de ventilar-me un bol de fruita fresca amb síndria, meló, poma i taronja, arribo a la conclusió que aquest potser és el millor menú de Barcelona pel que fa a qualitat-preu (costa 14,90 €). Espero amb moltes ganes el dia que fan cua de bou, perquè penso tornar-hi. Em comenten que és una meravella.