És l'etern debat gastronòmic. Aquella conversa que sempre apareix quan menys t'ho esperes. Al sopar de Nadal, a l'hora de dinar amb els companys de feina o mentre mires un partit de futbol a la televisió. I sempre hi ha partidaris d'un costat i de l'altre. La qüestió és: són dos bàndols equilibrats al 50-50? Parlem de si la truita de patates ha de portar ceba o no. Aquesta setmana el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha publicat una enquesta en què posa punt final al dilema immortal. I les dades són molt contundents.
Truita amb ceba o sense? La fi d'un debat immortal
I tan demolidores com el fet que tres de cada quatre espanyols es decanten clarament per la versió de la truita de patates amb ceba, segons les últimes dades publicades pel CIS. Una preferència tan decisiva que deixa poc marge al debat, ja que es tracta d’un percentatge molt elevat —el 75 % dels enquestats— que evidencia fins a quin punt aquest detall gastronòmic desperta passions. Només una quarta part de la població es manté fidel a la versió sense ceba, una xifra prou significativa, però que no aconsegueix competir amb la força del bàndol a favor de l'hortalissa.
Més enllà de la presència o absència de la ceba, l’enquesta del CIS també posa sobre la taula una altra qüestió igualment polèmica: el punt de cocció. I aquí les respostes s’obren més en el ventall de gustos. El 53,3 % dels participants reconeixen que els agrada la truita “poc feta”, és a dir, sucosa, amb l’ou lleugerament cru i una textura que divideix els comensals entre entusiastes i detractors. És la versió més juganera, la que sovint genera comentaris de “si està crua o no” a les sobretaules familiars.
El punt de cocció de la truita: el nou dilema
Un altre 28,9 % s’inclina pel pol oposat: volen la truita ben quallada, sense rastre de líquid i amb la consistència ferma. Aquesta opció connecta amb aquells que associen la truita a un plat més consistent, més fàcil de menjar en sandvitx o de tallar a trossos sense ensurts. Entre un extrem i l’altre, un 15,5 % dels enquestats es defineix com a “equilibrat”: ni crua ni passada, sinó al punt just, buscant l’harmonia entre sucós i compacte.
Aquestes dades mostren que, tot i la unanimitat gairebé absoluta sobre la ceba, en la qüestió de la cocció les posicions es fragmenten i revelen una diversitat de sensibilitats. És significatiu que més de la meitat prefereixi la versió melosa, una tria que trenca amb la idea tradicional que el plat havia de ser sòlid i resistent. Podríem llegir-ho com un canvi generacional: una obertura cap a textures més arriscades, més properes a les tendències de l’alta cuina, on l’ou gairebé cru ha guanyat prestigi.
Un plat que transcendeix tot tipus de debat
Tanmateix, la importància de la truita de patates va molt més enllà de la taula. És un símbol cultural, una recepta que es discuteix com si fos futbol o política. L’enquesta del CIS no fa sinó posar números a un debat de bar i de cuina domèstica que probablement no s’acabarà mai. La majoria continuarà defensant amb orgull que “la truita ha de portar ceba” i una altra part, més reduïda, però igual de convençuda, reivindicarà que la puresa és la clau. Pel que fa al punt de cocció, sembla que el futur s’inclina cap al costat menys fet, però el consens encara és lluny.