La truita francesa, aquest plat simple i útil que molts preparen en qüestió de minuts amb només ous, sal i una mica d'oli, guarda en nom seu una de les grans curiositats lingüístiques i gastronòmiques de la nostra cuina. Perquè, encara que sembli mentida, no és un plat que provingui de França ni tingui un origen francès per si mateix. Llavors, per què l'anomenem així? L'explicació té més a veure amb la història, les guerres i els costums populars que amb la gastronomia per si mateix, i és el resultat d'un malentès, o una simplificació, que s'ha perpetuat durant generacions.
Per què l'anomenem truita francesa si no és de França?
Durant la Guerra de la Independència Espanyola (1808-1814), quan les tropes napoleòniques van envair el país, moltes regions van patir una profunda escassetat d'aliments. Productes bàsics com les patates van començar a escassejar per culpa del conflicte, el bloqueig de camins i l'apropiació de queviures per part dels soldats. Fins aquell moment, la truita de patates ja era una recepta estesa a moltes zones rurals, però la falta de tubercles va portar que es comencessin a preparar truites "a seques", és a dir, simplement amb ous batuts, cuinats a la paella amb una mica de greix o oli. Una preparació senzilla, ràpida i que continuava alimentant sense massa recursos.
A aquest nou plat, més pobre en ingredients, però igualment saborós, la gent va començar a anomenar-lo "truita a la francesa", no perquè vingués de França, sinó en to irònic o burlesc, com una manera de referir-se al resultat de les penúries que la guerra amb els francesos havia portat. Era, en certa manera, una manera de dir: "això és el que mengem per culpa dels francesos". Amb el temps, aquest apel·latiu es va consolidar, perdent el seu to irònic original, fins a convertir-se en el nom oficial del plat que tots coneixem avui com a truita francesa.
A França, per cert, a aquesta preparació se li diu simplement "omelette", i no conté referències a Espanya ni a cap altre país. De fet, la seva versió francesa sol ser més delicada, poc quallada i, en moltes ocasions, enriquida amb herbes, formatges o fins i tot tòfona. El que a Espanya es va convertir en un plat d'emergència amb nom estranger, a França va evolucionar com un símbol de tècnica i refinament culinari.
A Espanya es va convertir en un plat d'emergència
Cada vegada que cuinem una truita francesa, estem recordant sense saber-ho una pàgina de la nostra història recent. Una recepta senzilla que amaga un context bèl·lic, una ironia popular i una herència lingüística que ha sobreviscut al pas del temps. Un error històric, sí, però també un deliciós recordatori de com la cuina pot conservar en els seus noms les empremtes del passat.
Aquest article ha estat elaborat amb l'ajuda de ChatGPT i supervisat per un periodista d'Elnacional.cat.