Quan pensem en bunyols, és fàcil associar-los als dies de Quaresma i als aparadors de les pastisseries que s’omplen d’aquests petits dolços fregits. Però el seu repertori va més enllà d’una única temporada. Els bunyols de vent en són un bon exemple: lleugers, arrodonits i amb un interior que deixa espai per al farciment, formen part d’una tradició que també podem portar a la cuina de casa. Tot i que es mengen per Quaresma, no són una elaboració exclusiva d’aquest període.
Unes postres que serveixen per menjar tot l'any
Per què es diuen bunyols de vent?
El nom fa referència a la seva estructura interior. Durant la cocció, la massa s’infla i es formen cavitats que fan que el bunyol resulti lleuger. Quan en mosseguem un sense farcir, hi trobem una capa exterior fina i un interior que té poc a veure amb el d’una massa compacta. Aquesta característica els diferencia d’altres bunyols amb una molla més consistent. En els de vent, bona part de l’atractiu és precisament el contrast entre la superfície fregida i la lleugeresa interior. El sucre amb què habitualment s’acaben aporta el toc dolç i queda adherit a la part exterior.
La preparació parteix d’una massa escaldada, elaborada amb líquid, greix i farina, a la qual després s’incorporen els ous. La farina es treballa primer amb el líquid calent fins que es forma una massa lligada. Aquest pas és important perquè la barreja adquireixi la consistència necessària abans d’afegir-hi els ous.
Després, la massa es reparteix en petites porcions que es fregeixen en oli calent. Amb la calor, augmenten de volum i prenen la forma característica. La temperatura de l’oli és un dels punts que cal vigilar: una superfície massa torrada pot amagar un interior que encara necessita cocció.
Sols o farcits, dues maneres de menjar-los
Els bunyols de vent es poden servir simplement ensucrats. Aquesta versió permet apreciar la textura de la massa i és una opció per a qui prefereix unes postres sense farciment. També es poden aromatitzar, de manera que el gust final dependrà dels ingredients que s’hagin incorporat durant la preparació. L’altra possibilitat és aprofitar les cavitats interiors per omplir-los. La crema pastissera, la nata o la xocolata permeten obtenir versions diferents a partir d’una mateixa base. El farciment es posa després de fregir-los i deixar-los refredar, amb l’ajuda d’una mànega pastissera que permet introduir-lo a l’interior del bunyol.
La tria modifica tant el sabor com la sensació en menjar-los. Sense farcir, destaquen per la lleugeresa; amb crema, nata o xocolata, el mos es torna més cremós. Per això, una mateixa elaboració pot donar lloc a una safata variada sense necessitat de preparar masses diferents.
Més enllà del calendari, els bunyols de vent ofereixen una manera de recuperar la rebosteria casolana i compartir-la a taula. Es poden preparar per a unes postres, un berenar o una celebració familiar. La seva vinculació amb la Quaresma continua viva, però la recepta també té lloc en altres moments de l’any, especialment quan ve de gust dedicar una estona a fer un dolç a casa.