Hi ha dolços que formen part de la memòria col·lectiva i que, tot i la seva senzillesa, guarden una història gastronòmica tan rica com qualsevol postre d'alta rebosteria. Entre ells destaca la paracota tradicional del Baix Ebre, un petit tresor que les nostres àvies preparaven en dies especials i que avui es gaudeix com un dolç gairebé de luxe familiar, perquè ja no es cuina amb la freqüència d'antany. A primera vista pot semblar una simple llaminadura, però els qui l'han tastat saben que és quelcom completament diferent: una barreja perfecta entre massa aromàtica, figues dolces i anís fragant que crea un mos únic. La recepta original ha sobreviscut durant generacions i, per a aquells que vulguin aprendre-la pas a pas, existeix fins i tot un vídeo del conegut canal de cuina La cuina de la Gemma, que manté viva aquesta tradició mostrant el procés amb el mateix afecte amb què es feia antigament.
El deliciós dolç que preparaven les nostres àvies amb figues
Les paracotes sempre han estat un dolç humil, però sorprenent, elaborat amb ingredients senzills que, combinats amb saviesa, donaven lloc a un sabor inconfusible. Tot i que la seva aparença daurada recorda els bunyols, en mossegar-les es descobreix la seva essència: una textura cruixent per fora i una suavitat interior provocada per les figues seques obertes per la meitat, que aporten una dolçor profunda i natural. La barreja es prepara amb una base molt simple feta amb farina de blat, un bon raig d'anís dolç, una mica de sucre i sifó o aigua per aconseguir una massa lleugera però consistent. L'important és aconseguir aquesta textura perfecta que permeti embolicar la figa sense que la pasta quedi ni massa líquida ni excessivament espessa, una destresa que les àvies dominaven a través de l'experiència més que de les mesures.
Les paracotes sempre han estat un dolç humil però sorprenent
Un cop llesta la massa, s'incorporen les figues seques tallades i es barregen suaument fins que quedin ben cobertes, sense necessitat de deixar reposar res. Aquest és un dels encants de la paracota: es prepara ràpidament, amb la intuïció de la cuina d'abans, seguint la tradició de les llars del Baix Ebre on aquest dolç ha estat part essencial de festes, berenars i trobades familiars. La fregida es fa sempre amb oli d'oliva calent, prou profund per daurar cada peça de manera uniforme. En treure-les de la paella, encara espetegant, s'arrebossen en sucre i es deixen reposar uns segons abans de menjar-les, alliberant aquesta aroma que barreja dolçor antiga, anís perfumat i records de cuina casolana.
El resultat és un mos que no només alimenta, sinó que connecta amb una memòria gastronòmica que mereix conservar-se. I gràcies a receptes compartides com les de La cuina de la Gemma, la tradició de la paracota seguirà viva, recordant-nos la màgia de les postres que semblen bunyols… però no ho són.