Segon xoc de trens entre Pere Aragonès i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Després de la reeixida manifestació de diumenge a Barcelona, que va reunir 700.000 persones segons els organitzadors i 150.000 segons la Guàrdia Urbana, i en la qual la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, va demanar públicament independència o eleccions, aquest dimarts hi ha hagut una nova reclamació de l'entitat exigint a Aragonès que aixequi la DUI en el segon semestre de 2023, quan Espanya tindrà la presidència de la Unió Europea i Escòcia té previst celebrar un nou referèndum. Si la primera petició de Feliu va rebre una negativa rotunda en menys de 24 hores, aquest segon suggeriment ha durat encara menys temps i ha alimentat la idea que l'abisme entre Esquerra Republicana i l'ANC, lluny de reduir-se, s'havia tornat a eixamplar.

El ràpid moviment del president de la Generalitat de rebre al Palau els convocants de la manifestació de la Diada, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), 48 hores després de l'èxit de la multitudinària concentració per la Diada Nacional de Catalunya, podia fer presagiar que hi hauria un canvi de guió respecte a diumenge i que hi havia un mínim marge per refer les confiances trencades. En aquest sentit, el fet que Òmnium tingui el seu propi full de ruta i l'AMI no hagi expressat un posicionament públic rotund podia portar a pensar que podíem estar davant un inici de temps mort en el xoc. Res més lluny de la realitat: no es veu per cap costat un mínim marge per refer consensos, ja que les posicions d'uns i d'altres estan als antípodes i l'enrocament és total.

El que hauria de ser l'inici d'una sèrie de reunions entre la Generalitat, partits independentistes i entitats sobiranistes per refer confiances ha quedat en l'aire. Després de l'absència d'Aragonès a la manifestació argumentant que era una convocatòria en contra del Govern, un rebuig que va ser secundat pel seu partit i per tots els consellers d'Esquerra Republicana, el president va obrir les portes del Palau amb una reunió que, si més no, va tenir un format curiós pel simple fet que qui l'acompanyava era la seva consellera de Presidència, Laura Vilagrà, també d'Esquerra, i no el seu vicepresident, Jordi Puigneró. Per a més complicació, Puigneró es va reunir immediatament després amb l'ANC, però no amb les altres dues entitats, i va emmarcar la trobada d'Aragonès en una reunió de Presidència i no del Govern.

El notable desacord d'uns i altres, les iniciatives sorpresa i no consensuades, les propostes cridaneres però improvisades, no fan sinó diluir l'èxit de la manifestació de diumenge. Tots els actors independentistes tenen dret a tenir un full de ruta propi. Però no es pot predicar consensos i practicar dissensos. És clar que hi ha marge per a acords amplis i sincers. N'hi ha hagut en el passat i n'hi haurà d'haver en el futur, perquè això és la política. S'ha dit més d'una vegada que no hi ha avenç possible sense unitat d'acció. Si realment tots els actors així ho creuen, això no pot ser una frase buida en què cada actor campi al seu aire, miri de reüll al del costat i el pas del temps no faci res més que tancar qualsevol expectativa per avançar. Refer consensos vol dir arribar a acords per avançar. I, lamentablement, la reunió d'aquest dimarts al Palau de la Generalitat demostra que encara estem molt lluny d'aquest moment i el més perillós és que no es veu llum per enlloc.