Vint-i-quatre hores després que el Marroc decidís fer pública la carta en la qual Espanya lliurava el Sàhara Occidental i, en conseqüència, abandonava la seva històrica neutralitat en nom d'un pla d'autonomia com la base "més seriosa, creïble i realista" per a la resolució del conflicte, aquests són els danys: Algèria ha cridat el seu ambaixador a Madrid mentre parlava de xantatge del Marroc i totes les mirades estaven posades en si la seva irada reacció incloïa alguna mesura sobre el gasoducte que arriba fins a la península. El Front Sahrauí no surt de la sorpresa, segurament perquè desconeix de quina pasta està fet Pedro Sánchez. Els socis del PSOE -els espanyols, però també els catalans i bascos- estan que treuen foc pels queixals, però això, en política, té poc recorregut si no tens una alternativa i acceptes que un cop i un altre et deixi nu davant del teu electorat.

La puntada de peu que ha clavat Pedro Sánchez al tauler internacional i com ha sacrificat els sahrauís per satisfer el Marroc és de difícil digestió per a l'esquerra en general, a qui ha agafat amb el peu canviat. No només Unidas Podemos, que un cop més ha de fer el paper de la trista figura, sinó a països que són geogràficament molt lluny, com alguns del con sud com l'Argentina, Xile o el Perú, on els governs esquerrans reconeixien el dret a l'autodeterminació del Sàhara i la seva justa causa.

A canvi, Sánchez reforça la seva aliança amb els Estats Units, que feia temps que buscava un moviment així d'Espanya. De fet, ja ho va intentar l'expresident Donald Trump sense cap èxit -ni temps. Espanya pinta el que pinta al concert internacional, però potser sí que ara el president nord-americà Joe Biden li farà algun cas i li obrirà finalment l'anhelada Casa Blanca, un objectiu que l'inquilí del palau de la Moncloa fa temps que persegueix i, ara per ara, s'ha d'anar conformant amb salutacions escadusseres als passadissos d'algun organisme internacional.

Que això del Sàhara hagi coincidit amb la invasió d'Ucraïna té diverses lectures: òbviament, que un conflicte bèl·lic ho tapa tot, perquè la guerra, els morts i el bàrbar de Putin deixen pocs, molt pocs titulars per als altres. Segon, que hi ha diferents escales en la defensa del dret a l'autodeterminació i una mirada massa curta que s'analitza país per país i que, òbviament, costa d'explicar a l'opinió pública. Pedro Sánchez s'ha tirat a l'esquena el programa electoral del PSOE per a les últimes eleccions del 2019; cap novetat. Veurem si l'envit no acaba sent una qüestió de vanitat personal i res més.