Les declaracions del president Quim Torra descartant la celebració d'eleccions a Catalunya com a resposta a la sentència que emeti el Tribunal Suprem sobre els presos polítics catalans jutjats pels fets de setembre i l'octubre del 2017 sona, ara per ara, exclusivament a un moviment voluntarista. Potser, la combinació de les manifestacions de Torra unides a les de Jordi Sànchez, des de la presó de Lledoners, assenyalant que si la sentència és condemnatòria, l'independentisme ha de ser capaç de parar el país i sortir al carrer a protestar indefinidament, poden donar una pista, però és molt suposar.

Entre altres coses, perquè si bé és cert que la potestat per convocar eleccions és responsabilitat exclusiva del president de la Generalitat, costa de veure, ara com ara, les majories parlamentàries per tirar endavant projectes legislatius amb els partits en fase d'escalfament de motors per anar a les urnes a finals d'aquest any o principis del 2020. La rapidesa, per exemple, de Joan Tardà recordant a Torra que per a una decisió com aquesta ha de comptar amb ERC, com a soci de govern, és si més no un retret del dirigent republicà.

No hi ha tampoc cap indici que la resta de partits catalans apostin per allargar la legislatura. Perquè Torra pogués dur a terme el seu propòsit seria necessària, almenys, una de les dues condicions següents, i millor totes dues: la primera, un acord total de l'independentisme ―i si és possible, també dels comuns― sobre l'agenda a implementar després de la decisió del Suprem, cosa que avui està molt lluny de ser així. La taula de partits i entitats de Ginebra i el Consell de la República treballen en això des de fa setmanes amb una certa discreció i amb una aparent sintonia entre Carles Puigdemont i Marta Rovira. Però ni un ni l'altre no són organismes que reuneixin tots els actors independentistes.

En segon lloc, com es manté una agenda legislativa amb la precarietat parlamentària actual? Veurem si l'assemblea de la CUP d'aquest diumenge obre alguna via, però sona a una cosa molt remota. Sense que s'hi impliqui la CUP i amb els comuns especulant i sense comprometre's, pensar en un cop d'efecte com tirar endavant els pressupostos sona a quelcom impossible. A menys que la paràlisi de la política espanyola permeti una autèntica carambola. Avui, una autèntica quimera.