El Tribunal Constitucional ha avalat la doctrina del Tribunal Suprem que, malgrat les decisions de la justícia europea, es mantenen les ordres de detenció a Espanya de Carles Puigdemont i de Toni Comín. Si no fos tràgic per l'enorme dolor que comporta aquesta situació injusta, seria fins i tot còmic l'allunyament sideral entre la justícia europea i la injustícia espanyola: l'Espanya judicial desconnectant de les decisions de la justícia europea; Puigdemont i Comín podent viatjar fins a Perpinyà i passant una part de les seves vacances a pocs quilòmetres dels seus domicilis, el primer a Girona i el segon a Barcelona; i la gendarmerie activant un dispositiu de seguretat, discret però eficient, perquè no es produeixi cap ensurt en territori francès. I un s'ha de preguntar, si més no, com pot ser possible que el Constitucional espanyol es tiri a l'esquena les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea encara que per a això utilitzi un subterfugi jurídic, que és el que acaba fent.

Però és obvi que en totes les altes instàncies de la judicatura espanyola s'ha preferit passar la vergonya de quedar assenyalats lluny de Madrid com un estat que no respecta resolucions europees i drets fonamentals abans que rectificar i posar punt final a la persecució contra l'independentisme, la causa general iniciada el 2012 i mantenir la doctrina posada en pràctica que presenta Puigdemont com l'enemic públic número u.

I per si quedessin dubtes de l'actitud i de les escasses ganes de rectificació, es fa públic la vigília de la Diada Nacional de Catalunya que la titular del jutjat número 13 de Barcelona havia donat per conclòs el sumari contra una trentena d'alts càrrecs del Govern per l'organització de l'1-O i ha decidit portar-los a judici. Entre ells, els responsables de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA) i qualificats membres del sottogoverno del moment. Encara que els delictes de què se'ls acusa són molt diferents, cap d'ells no és menor: malversació de fons públics, falsedat documental, desobediència, revelació de secrets i prevaricació.

Deu ser una manera per part de la justícia espanyola de recordar que Pedro Sánchez farà el que vulgui amb la denominada taula de diàleg i l'acord de desjudicialitzar el conflicte polític, però que ells tenen agenda pròpia i no estan, ni de bon tros, per la feina. Sol dir-se sempre que l'agenda política la marquen els governs. Fa temps que a Espanya això no és així i tant l'agenda política com la judicial la marquen els jutges, un col·lectiu que, d'altra banda, està agitat dalt de tot. Amb una renovació pendent a la seva cúpula, el Consell General del Poder Judicial, i un dur pols entre el sector molt conservador i el conservador. Algú deu haver pensat que quin millor dia per deixar clar que ells continuen estant presents, no hi ha molts dies com l'11 de Setembre, i que les dues cartes de presentació com les d'aquest dijous per part del Tribunal Constitucional i del jutjat 13 de Barcelona potser fins i tot podien ajudar.

Cada vegada és més veritat allò que semblava totalment oblidat que Spain is different i Europa comença al Pirineu.