Quan Lluís Reverter va arribar a l'Ajuntament de Barcelona, el 1979, com a regidor en representació del PSC, en la llista del qual figurava com a número nou i els socialistes van obtenir 16 regidors, el nou alcalde, Narcís Serra, li va encarregar l'àrea de Relacions Ciutadanes. Tenia 36 anys, era fill d'un conegut droguer de Sarrià, en l'establiment del qual treballava des de ben jove, i mancava d'estudis universitaris. Però comptava amb un as a favor: la drogueria havia estat per a ell tot un màster en relacions públiques i allà aprendria el tracte amb la gent, amb aquell somriure sempre permanent i un savoir faire que no s'aprèn a les universitats. Es té o no es té. Al droguer de Sarrià, com se'l coneixia i li agradava que se l'anomenés, el càrrec li va venir com un guant en un govern d'esquerres a la capital catalana, el primer des del d'Hilari Salvadó, d'ERC, un comerciant fill de pescadors de la Barceloneta que molt jove va patir la mort del seu pare i de quatre germans en un temporal, i que va estar en el càrrec des del 1937 i fins al final de la Guerra Civil, el 1939, sent l'últim alcalde republicà de la capital catalana.

El pas de Reverter per l'Ajuntament de Barcelona va ser relativament breu, ja que la victòria de Felipe González, a les eleccions espanyoles del 1982, va desplaçar a Madrid el batlle Narcís Serra a un ministeri molt complicat en aquells moments com era el de Defensa, un any i mig després del cop d'estat del 23 de febrer del 1981 del tinent general Milans del Bosch i del tinent coronel Antonio Tejero. De nou, Reverter tenia bones credencials, ja que s'havia encarregat de lidiar amb els militars en l'organització del Dia de les Forces Armades a Barcelona, al cap de pocs mesos de l'aixecament militar. El seu càrrec a Defensa semblava fet a mida: responsable de la Direcció General de Relacions Socials i Informatives de la Defensa (DRISDE). En què consistia? Era relativament senzill, almenys per a ell, cultivar la relació amb els militars i les seves esposes. Va posar en marxa una eficaç direcció general que tenia dos encàrrecs: no oblidar-se de felicitar les dones dels militars el dia del seu sant i enviar-los el corresponent ram de flors a les que calgués, sempre segons el lloc de l'escalafó on figuressin els seus marits. I professionalitzar les relacions amb els mitjans de comunicació, una carpeta, la de relacions amb la premsa, plagada de mines, ja que es tractava gairebé diàriament d'anar refredant notícies preocupants per al nou govern socialista.

A cada incendi que hi havia amb els militars, Reverter aplicava el nivell d'anestèsia informativa que calgués

Però per a això també va tenir la seva fórmula: a cada incendi que hi havia amb els militars, alguna declaració pujada de to o alguna incidència en algun quarter, aplicava el nivell d'anestèsia informativa que necessités. Sempre la pauta era la mateixa i de sobres coneguda pels periodistes que seguíem la política: s'anunciava l'obertura d'un expedient informatiu, que ocupava grans titulars, i passat un temps, s'arxivava amb la discreció precisa, ja que l'interès periodístic havia desaparegut. El 1991, el seu mentor, Narcís Serra, accediria a la vicepresidència del govern espanyol en substitució d'Alfonso Guerra i el seu patrocinat tindria un nou càrrec: secretari general de Coordinació i Serveis de la Presidència del Govern. Van ser quatre anys fulgurants entre Madrid i Barcelona, on tornava sempre els divendres a la tarda i exercia de sarrianenc. Per allà aquells anys, entre 1982 i 1995, passaven joves periodistes que volien una destinació fàcil o a prop de casa per fer el servei militar, que en aquella època era obligatori, empresaris d'upa necessitats d'un contacte a Madrid o prohoms de la comunicació local, que volien progressar a la capital. El més cridaner era que a tots els atenia i sempre sortien tots contents.

Reverter, mort aquest dilluns als 82 anys, va mancar, malgrat els càrrecs que va ocupar, de grans aspiracions. Així s'entén que rebutgés incorporar-se a l'staff del rei Joan Carles quan li va oferir un càrrec important a la Zarzuela després d'organitzar els funerals de don Joan a Madrid. Després de 14 anys, algunes baralles significatives amb la Generalitat en els anys de tensió entre Narcís Serra i Jordi Pujol, i de manera especial en la inauguració de l'estadi olímpic de Montjuïc, amb joves independentistes protagonitzant un moment històric amb protestes al Rei i omplint la zona noble de les graderies de senyeres, va entendre que havia arribat el moment de tornar a casa. Aquí, es va involucrar aquests últims anys en un munt d'iniciatives socials, religioses o, simplement, ciutadanes, del barri.  Actualment, era patró de la Fundació Amatller d'Art Hispànic, de la Fundació Pau Casals i del Consell per a Afers Econòmics de l'Arquebisbat de Barcelona.