Encara que sigui una obvietat, potser val la pena recordar-ho: els governs es conformen per governar. Per intentar fer més suportable la vida dels ciutadans, amb mesures en tots els aspectes de la vida, tant econòmiques com socials, ambientals, empresarials, sanitàries, culturals i així un llarg etcètera. Per això, també, s'entra en política, des del càrrec més important al menys rellevant, aquell en què has de combinar la tasca d'alcalde d'un petit municipi i de servei públic amb la feina quotidiana, en molts llocs del país com a pagès. En aquest món rural català tan ignorat com necessari, va morir diumenge l'alcalde del Brull, Osona, en un accident laboral amb el tractor, quan li van caure a sobre dues bales de palla. Diumenge, perquè els pagesos no tenen diumenges, ni festius, ni ponts com aquest de Sant Joan.

Tota una lliçó de com la política és feina i servei, i es converteix en una altra cosa quan passa a ser una professió. He volgut recordar el cas de Ferran Teixidó perquè moltes vegades acabem creient que la política és només discussió i travetes entre els partits, en el cas que ens ocupa, entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Aquest dilluns, com cada dilluns, hem sentit una vegada més els retrets que es llancen des dels seus respectius faristols d'opinió, un cop concloses les reunions de les respectives comissions executives, tractant de generar estats d'opinió que culpin el seu rival polític. Potser, per aquesta política de vol gal·linaci, una part dels seus votants han desconnectat i el PSC es veu propulsat a les posicions capdavanteres, sense fer res, certament, però recollint tot el vot unionista, mentre que l'independentista s'allunya dels seus respectius partits.

Els republicans, amb el seu full de ruta més definit i estructurat, defensant una posició de diàleg, negociació i acord amb el govern d'Espanya, mentre Pedro Sánchez demostra per activa i per passiva que amb els indults que va concedir als presos polítics ha completat i pagat els vots que va rebre per a la seva investidura com a president del govern espanyol. No es mou d'aquí des de fa un any i el seu govern és un autèntic frontó a les demandes catalanes. Els exemples ja són inacabables: CatalanGate, incompliment en les inversions en infraestructures, cessió davant d'Aragó en el tema dels Jocs Olímpics d'Hivern, llei de l'audiovisual i així podríem continuar una bona estona. La taula de diàleg està sense muntar i l'entrevista sol·licitada a l'abril es farà abans d'anar-se'n de vacances a l'agost. I Junts no té representants en aquesta taula perquè Esquerra va vetar-ne els noms, ja que volia que no hi fossin els presos polítics i només acceptava membres del Govern.

Per la seva part, Junts per Catalunya continua sense aclarir-se sobre si vol o no vol estar en el Govern, si se surt amb la seva Laura Borràs o Jordi Turull, mentre en l'executiva acabada de constituir se senten veus que cal abandonar l'executiu català constantment. L'últim episodi de confrontació ha estat el de la consellera Vilagrà i l'entrevista amb el ministre Bolaños, que va ser, pel que se sap, inoperant i inútil, però no un motiu per deixar el Govern. Quan guanya el soroll davant la necessitat de servei als ciutadans, s'està fent propaganda i no política. Governar és una altra cosa, és donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Hauria de ser el principal objectiu d'un partit polític. Oriol Junqueras deu estar en algun lloc esperant, més ben dit desitjant, que Junts deixi el Govern i que desfaci el camí de l'acord que van firmar, el 17 de maig de 2021, Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Perquè Esquerra té un pla B i Junts, per més que gesticuli, no en té cap. I, ara com ara, la centralitat que necessita per intentar recuperar l'hegemonia independentista només és possible si influeix, aclareix les prioritats polítiques i forma part del Govern.