Cal acceptar que el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón comença a ser un pou sense fons de moviments judicials per tractar, des del seu despatx, de torpedinar com pugui la llei d'amnistia. Sempre en té un de nou per mirar de no quedar atrapat pels legisladors, i el que estem veient aquests dies amb el cas Tsunami n'és un bon exemple. El seu últim doble moviment de manifestar que va començar a investigar Carles Puigdemont en plena negociació amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i sis dies després que es fes pública la reunió a Ginebra entre el socialista Santos Cerdán i el president a l'exili, i l'acceptació com a acusació de dos agents ferits a Urquinaona, l'octubre del 2019, deixen clar que costarà molt que cessi el seu afany.

Certament, la fiscalia de l'AN li va esmenar la plana i no se sap si la del Tribunal Suprem seguirà o no aquest camí. Però les coses mai no succeeixen per casualitat i els timings en què passen tenen més importància de la que sembla. Estem parlant d'uns esdeveniments que van tenir lloc fa més de quatre anys, a la tardor del 2023. Quatre anys d'instrucció d'un cas que no requeria aquest temps, i en el qual el president Puigdemont ni apareixia a cap de les diligències dutes a terme, ni a les ordres europees, ni a les comissions rogatòries. Fets aparentment sobrevinguts, policies acabats d'avisar de l'error de no haver-se personat, tot estrany i sospitós per mantenir viva la persecució judicial i la seva suposada vinculació —igual que la de Marta Rovira— amb uns fets que pretén que siguin catalogats tant sí com no de terrorisme, en alguna de les seves diferents capes d'intensitat.

Si és provocativa l'actitud de García-Castellón, també crida l'atenció el silenci que l'envolta

Però si és provocativa l'actitud de García-Castellón, amb una base jurídica inexistent, també crida l'atenció el silenci que l'envolta. No s'ha d'esperar res del Consell del Poder Judicial, ni de les associacions judicials. Tampoc dels mitjans de comunicació, de la premsa escrita de Madrid, ni de la gran majoria de ràdios i televisions. Però és inaudit tant de silenci davant tantes extralimitacions. En va fer un intent la vicepresidenta de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que va acusar García-Castellón de lawfare pel fet de mantenir l'acusació per terrorisme a Puigdemont i va arremetre contra el poder judicial. Ningú no l'ha seguida des de l'executiu espanyol, que no es troba mai còmode en aquest terreny, per més evidències que hi hagi, i defuig tant com pot una confrontació pública.

Ja se sap —si més no des del 2012, de manera molt exagerada— que hi ha vares de mesura diferents. Només cal anar a una notícia d'aquest mateix mes de gener en què es deia que la Fiscalia havia obert diligències per la pallissa d'un ninot de Pedro Sánchez al carrer Ferraz de Madrid. El ministeri públic investigarà els fets i ja veurem quines en són les conclusions, i si hi acaba veient o no delicte. Espero que, amb la mateixa celeritat, tinguem notícies de la Fiscalia respecte al fet succeït a Jaén, on s'ha calat foc a un ninot que han batejat com a 'Pelelemón'. El ninot en qüestió portava incorporat el lema 'Vull ser indultat', anava amb vestit, corbata, perruca i un maletí ple de diners. Entre les manifestacions del consistori jaenès s'aplaudeix que el ninot en qüestió sigui "el senyor Pelelemón, que vol ser indultat i deslliurar-se de les flames de la foguera, però ni els seus diners ni el seu estatus no impediran que cremi com la resta de ninots en aquests focs de San Antón".

No sé gaire de què poden sentir-se satisfets, llevat que sigui de ser uns energúmens.