Durant anys, els aficionats al hard rock i el heavy metal van pensar (i encara pensen) que tant Lemmy com Ozzy Osbourne eren immortals. Hi havia raons per creure-hi. Realment, eren persones (i, sobretot, personatges) fetes d’una altra pasta. No només per aquella vida tan esbojarrada i el reguitzell d’anècdotes inversemblants que arrossegaven: l’un i l’altre eren gairebé una marca. I cadascú l’explotava a la seva manera. Si a Lemmy li apassionaven els tanks militars i el bourbon Jack Daniel’s, a Ozzy l’acompanyava aquella fama d’home boig que decapitava ratpenats a mossegades (a la pel·lícula Little Nicky, protagonitzada per Adam Sandler, hi havia una escena on Ozzy parodiava aquell moment) i esnifava formigues en una piscina (ho explicaven Mötley Crüe al llibre —i posterior biopic— The Dirt). Lemmy Kilmister va deixar l’edifici l’any 2015, deixant orfes els fans de Motörhead. Se n’anava molt més que un músic o fins i tot una llegenda: se n’anava la seva manera d’entendre l’existència i el rock’n’roll. El mateix passa amb Ozzy Osbourne.
Els homenatges, millor en vida
Es diu sovint que els homenatges, millor en vida que no pas un cop morts. I Ozzy va tenir la sort de viure, a principis d’aquest mes, el millor comiat possible. Al costat d’aquells companys amb qui va fundar Black Sabbath (sí, sempre present aquella frase de Henry Rollins sobre les coses en què pots confiar). Birmingham, la ciutat que va veure néixer els inventors del heavy metal (o almenys els que van empènyer cap a aquella transició), es va vestir de gala. Tot allà respirava Black Sabbath: els carrers, els halls dels hotels o l’estació de tren i metro. A qualsevol racó de la ciutat hi havia un senyal, un record.
La jugada era mestra: reunir en un mateix dia i lloc el màxim d’exponents del hard rock i el heavy metal. Hi van faltar Judas Priest, que són de la mateixa ciutat: s’havien compromès a participar en un altre esdeveniment que celebrava els seixanta anys de Scorpions a Hannover. I una paraula val més que qualsevol altra cosa, per molt que et perdis la festa més gran del heavy. Entre les diferents fotografies d’aquell dia, n’hi va haver una molt difosa: aquella en què enganxen conversant al backstage James Hetfield i Axl Rose. Però la més vista va ser la d’Ozzy al seu tron. Era el que tothom volia veure. I, certament, tant feia si tenia més o menys veu. El que importava era que era allà, i encara s’agitava i s’emocionava cantant Paranoid.
Visionari i astut
Ozzy va deixar oficialment Black Sabbath el 1979 (substituït per una altra veu estratosfèrica, la de Ronnie James Dio). S’acusaven mútuament d’abús de substàncies, i ell en va sortir defenestrat. A partir d’aquí, va iniciar una carrera en solitari de campionat. Només als anys vuitanta va signar discos com Blizzard of Ozz, Diary of a Madman, Bark at the Moon o The Ultimate Sin, i aquell que potser ha quedat com el seu gran hit (el mig minut inicial defineix el seu estil i la quantitat d’idees que podia canalitzar en una sola cançó). Ozzy tenia un ull clínic per als guitarristes; la nòmina de bèsties que va tenir al costat talla l’alè (Randy Rhoads, Jake E. Lee o Zakk Wylde). En qualsevol cas, tenir-lo a prop era un estímul: o espremies les teves qualitats o sorties de l’equació.
Si alguna cosa destacava en el senyor Osbourne era la seva capacitat per adaptar-se i saber llegir quan i com havia de fer un canvi de rumb. En aquest sentit, era astut
Tanmateix, si alguna cosa destacava en el senyor Osbourne era la seva capacitat per adaptar-se i saber llegir quan i com havia de fer un canvi de rumb. En aquest sentit, era astut. El 1991, dins de l’àlbum No More Tears, hi havia un tema com Mama, I’m Coming Home, que li obria altres portes, altres vies comercials. Fins i tot el 2020 va tenir olfacte perquè s’hi unissin Post Malone i Travis Scott en Take What You Want, una peça que va sumar milions de reproduccions a les plataformes digitals. Fins i tot en això va ser un avançat al seu temps. Just un any abans, li havien diagnosticat Parkinson.
Gràcies per existir
El que ningú no s’esperava és que Ozzy acabés sent carn de reality show (encara que, tenint a Sharon Osbourne —que figurava com a productora executiva— com a dona i mànager, tot era possible, fins i tot muntar l’Ozzfest com a font de negoci). Però allò que, al principi, podia semblar un disbarat, va funcionar com un coet. Aquí la MTV va estar ben desperta. El primer episodi es va emetre el 5 de març del 2002, i l’invent va durar quatre temporades. Fins i tot un canal com TV3 la va programar a la seva graella. L’èxit es basava en poder veure com vivia la família Osbourne: un deliri absurd que enganxava. I veure un Ozzy que, en aquell context, provocava tendresa (i alguns riures). En aquells instants televisius deixava de ser el príncep de les tenebres.
Ozzy Osbourne, el príncep de les tenebres / Foto: Balazs Mohai / EFE
També va ser un visionari en això: un linx captant audiència i atenció. Els seus fills també eren protagonistes (Kelly va ser qui en va treure més profit). I no calia que t’agradés el heavy metal per gaudir de la sèrie. Aquella paròdia familiar va entrar a moltes llars. Ozzy, novament, entrava en una altra dimensió. I així, fins al dia de la seva mort. Per moltes bogeries que fes (algunes de salvatges), era un home hàbil, amb instint (i talent). El 2024 va ser investit al Rock’n’Roll Hall of Fame, amb l’actor i músic Jack Black com a mestre de cerimònies. Ozzy apareix al seu tron i agraeix les paraules, els elogis. Alhora, somriu com aquell petit dimoni que, al llarg de la seva vida, ha fet tantes entremaliadures i, és clar, aixeca les mans (“a mi que em busquin”). Recorda, com és costum, Randy Rhoads i llança el crit de Crazy Train. “Gràcies per existir”, li diu Jack Black. Per sempre, Ozzy serà etern i immortal. Com el seu amic Lemmy.