El vertigen que provoca la política catalana neix del fet que les disputes dels partits estan cada cop més allunyades de les veritables lluites pel poder que mouen el món. Fa cent anys, la política estava marcada per les dificultats d'encaixar la llibertat de l’individu amb el sentiment gregari de les masses. Als dos extrems més pressionats d’Europa, Catalunya es va perdre en l’anarquisme i Alemanya en el nazisme. Franco en va tenir prou d’amagar-se rere Hitler i Mussolini, i no empipar massa els Estats Units, per sobreviure fins a la mort.

Després de dues guerres mundials, els americans van trobar en el consumisme una via per neutralitzar aquesta tensió entre el col·lectiu i l’individu que havia destruït Europa. Com tota solució eficaç, una mica narcotitzant, el consumisme ha generat problemes nous i els països avançats han acabat consumint-se a si mateixos: la seva gent, la seva història, el seu paisatge i els seus monuments. L’expansió global d'aquest model ha convertit els immigrants en combustible d’un sistema que consumeix els ciutadans en comptes d’integrar-los en una idea col·lectiva del futur. Aquesta situació ha anat creant una nova dialèctica tan explosiva com l’anterior.

Si fa cent anys la polarització enfrontava les concepcions ultragregàries amb les ultraindividualistes, ara anem de mal borràs amb l’abisme que hem obert entre les necessitats vitals de les arrels i les pulsions econòmiques del món. A Catalunya, la polarització entre els arrelats i els desarrelats fa temps que es cova. L’1 d’octubre va ser un intent de culminar —per vies civilitzades— el llarg procés d’integració dels immigrants del segle XX dins la nació catalana. Si els nostres intel·lectuals no fossin tan porucs, tindríem clar que a Catalunya plou sobre mullat i que l’esquerra espanyola va ser la primera d'abandonar la trinxera antifeixista que s’havia cavat a Barcelona.

Els qui comparen Aliança Catalana amb VOX aviat veuran que, a Catalunya, el partit de Santiago Abascal és una anticipació de les pors que en altres països europeus desperta l’aparició de partits d’immigrants, sobretot d’origen musulmà. El PSC i el PP hauran de triar entre les posicions de Sílvia Orriols o les de VOX, dues respostes a un mateix malestar, que venen d’històries oposades. A Catalunya, el partit d’Abascal és una metàfora viva del que passa quan grups forans radicalitzats intenten subvertir la societat indígena i apropiar-se del seu territori en benefici d'una metròpoli estrangera. Fins a l’1 d’octubre, Espanya havia buscat de fragmentar el Principat a través de la immigració; però, a diferència de València o de Mallorca, no se n’havia sortit.

Fins no fa gaire, la voluntat integradora dels catalans havia frenat els intents de convertir el país en una terra de conquesta. Des del temps del procés, Espanya utilitza la immigració global per afeblir l’independentisme. Com que ja no té pobres d’origen castellà per enviar, importa immigrants del Marroc i Sud-amèrica amb acords econòmics perfectament legals. Així, l’Estat que havia estat el més progressista d'Europa —gràcies al benestar sorgit de l'espoli franquista dels Països Catalans— comença a virar cap a la dreta. En el nou context, és difícil que les posicions espanyoles de VOX no acabin recordant, a Catalunya, les tàctiques d'intimidació i de pressió demogràfica que l’islamisme aplica a Europa.

Madrid ha jugat molt temps a banalitzar els orígens de la gent i no hi ha una cultura política preparada per gestionar la plurinacionalitat

Tot i els esforços que Madrid ha fet, des de temps de Franco, per diluir les diferències dins d'Espanya, la identitat i les arrels tornen a ocupar un paper central en el món occidental. Això, sumat al record de l’1 d’octubre, permet que Sílvia Orriols faci política sense por de semblar “massa catalana” —un tabú central de la democràcia espanyola, que pesava sobre els governs de Jordi Pujol i els partits del procés i que es remunta a molts segles enrere. La dialèctica que impulsa aquest ressorgiment adquirirà una força conflictiva imprevisible dins l'Estat. Madrid ha jugat molt temps a banalitzar els orígens de la gent i no hi ha una cultura política preparada per gestionar la plurinacionalitat.

Per començar, Puigdemont no podrà sostenir Pedro Sánchez si no aconsegueix que Europa oficialitzi el català. Orriols ha trencat el tabú que frenava els catalans de defensar les seves coses amb la mateixa naturalitat amb què els altres pobles europeus defensen les seves, i tot el sistema polític espanyol se'n ressentirà i hi anirà a remolc. La immigració —la nova i la vella— hauran de decidir com se situen en la dialèctica que ve. A la llarga, com ha passat amb Trump i amb els hispanos, potser alguns se sorprendran que Orriols sigui votada per ciutadans que no porten barretina o que celebren, fins i tot, el Ramadà.

Als espanyols els agrada molt parlar de la llei perquè gairebé tots els jutges parlen castellà, i són fills de la força de les armes. Però al costat del darwinisme que permet destruir el veí i viure dels estalvis aliens, res no despertarà tant respecte per l'ordre i la prosperitat com la defensa de la terra i la fidelitat als morts. Potser tot això encara no es veu, perquè el bany maria sorgit de l'última hecatombe encara dura. Però són moltes les coses que no hem vist venir, els darrers anys —o que hem titllat de deliri nacionalista seguint el sentit comú dels rucs més condecorats.